Quan reps una trucada un divendres al vespre, d’un número que no tens a l’agenda i et proposen escriure un text relacionat amb una altra vida que tenies, quan tenies 20 anys, en una altra ciutat, a Girona, al diari que ara farà 45 anys, no necessites un motiu per escriure, perquè ho recordes gairebé tot.

L’adrenalina d’aquella feina de fotògrafa, arribar al lloc, ser la primera a mirar a través del visor de la càmera, posar el rodet de pel·lícula, buscar l’angle, saber mirar, captar el moment, apropar-te per fer la millor fotografia, veure-la ja en blanc i negre, saber com quedarà publicada al paper del diari. Les paraules surten soles, els records, les imatges.

El meu començament a El Punt va ser casual. Diverses vegades al llarg de la vida m’han passat coses semblants, ser al lloc precís en el moment indicat. Arribar la Carme Coll al diari a primera hora del matí i que no hi hagi cap fotògraf de plantilla i preguntar-me: “Portes la càmera?” I contestar-li immediatament que sí. “Doncs anem a Banyoles, que m’han dit que en Pasqual Maragall està passejant per l’estany en bicicleta.” Barcelona havia estat escollida seu olímpica l’octubre del 1986, eren els anys dels preparatius també a la que seria seu del rem, i aquella fotografia ser portada del diari. Una foto on Maragall em mirava, amb un aire melancòlic, per descomptat desconeixent que molts anys després perdria la memòria i ja no recordaria qui era i qui va ser. L’alcalde de Barcelona, que ens comentava que llegia El Punt a les nits, va demanar aquella fotografia meva i em va fer il·lusió, i la meva mare va guardar aquell diari com si fos un tresor.

Quan vaig començar, corria l’any 86, la redacció era petita. Recordo el soroll de les grans màquines d’escriure, el paper groguenc, el Tippex, l’olor de cigarretes, l’arxiu, les picadores que treballaven fins molt tard i el laboratori fotogràfic. La fotografia era el que més em cridava l’atenció. Jo volia formar part d’aquell equip de fotògrafs que havien de sortir corrents perquè les notícies no esperaven: un foc a l’Empordà, una inundació al Maresme, un accident, un judici, una roda de premsa, una entrevista. Érem molt joves, pocs arribàvem a la trentena i tots ens estàvem formant en el periodisme. Era un aprenentatge diari, constant i vital.

En un primer moment vaig col·laborar a les pàgines d’educació –mentre estudiava magisteri– en les quals el meu cap era l’Enric Matarrodona. Aquell estiu vaig descobrir que m’interessava la fotografia. Anava tres dies a la setmana a Barcelona en tren a estudiar fotografia a l’Escola Industrial, però la veritable formació era al diari, fent moltes fotos, amb els rodets de 35 mil·límetres i 36 fotogrames, arribar al laboratori, revelar, fer la planxa de contactes i ensenyar-la als companys redactors. Eren ells els que marcaven en vermell la fotografia que volien. Potser ells no havien estat al lloc i eren ells els qui triaven. No ens agradava, nosaltres érem redactors gràfics. Totes aquestes paraules de la fotografia analògica ara en l’època digital, a les noves generacions els sonarà molt estrany, era el nostre procés, fins que no arribaves al laboratori, al diari, no sabies si tenies la foto, ara és tot tan ràpid que fas tantes fotos que l’edició també es fa difícil.

Durant aquells anys vaig ser de les primeres dones fotògrafes a treballar en un diari a les comarques gironines. Vaig cobrir des del segrest de la farmacèutica d’Olot, la Maria Àngels Feliu –dies i dies de guàrdia!–, els concerts a l’estiu a Peralada i a Cadaqués, l’enterrament de Salvador Dalí a Figueres, la presentació de Mujeres al borde de un ataque de nervios d’Almodóvar amb un jove Antonio Banderas, el Cobi de Mariscal... Esdeveniments polítics, eleccions, manifestacions, seguir el president Pujol. I els esports i els aplecs. Recordo molts diumenges d’arrossades, festes populars i camps de futbol de terra. Conduir sola i conèixer els pobles meravellosos de Girona. El que més m’agrada és la fotografia documental i d’espectacles.

Sempre havia volgut tenir un tiet a Amèrica, i treballar al diari em permetia durant les meves vacances viatjar al nou continent: a Guatemala, Belize, Cuba o Mèxic. I finalment, fer el gran salt amb el meu company Tomàs Casademunt, faria els 30 anys a la gran Tenochtitlan, la ciutat de Mèxic, on va néixer el meu fill l’any que deien que tot esclataria, que res funcionaria, que hauríem de posar el comptador a zero (l’any següent, el 2001, sí que van canviar moltes coses, aquell 11 de setembre).

Des de fa 13 anys visc amb el meu fill a Granada, el lloc on van néixer els meus pares abans d’emigrar a Girona i al qual he tornat quan ells ja no hi són i els trobo a faltar. I en aquest nou cicle de la meva vida hi ha fotografia dels passeigs per l’Albayzín, de recorreguts per la Sierra i la Costa Tropical. Ja no hi ha fotografia de premsa i no la trobo a faltar perquè va tenir el seu temps a El Punt.