Sempre ens ho hem preguntat: existeix la premsa lliure, els mitjans de comunicació absolutament independents, els professionals que no reben cap influència ni tenen cap dependència...? Segurament no al cent per cent, però alguns s’hi acosten més que d’altres. El cas espanyol jo diria que és l’antítesi del que es podria entendre com a premsa lliure. Periòdicament ens hi trobem notícies manipulades, inventades amb intencionalitat política, filtracions policials, dels tribunals de justícia o de les clavegueres de l’Estat, linxaments mediàtics de polítics que molesten, sobretot independentistes bascos i catalans... No debades la premsa espanyola està considerada una de les menys independents dels països dit democràtics. Evidentment, aquesta fama se l’ha ben guanyada. Ara, per exemple, recordo la imatge de fa un temps d’un quiosc en què hi havia apilats un bon nombre de diaris, les portades dels quals, arran d’una campanya espanyola ben remunerada, coincidien. Totes menys una, la d’El Punt Avui, que ni tan sols va ser convidat a participar-hi. Evidentment, no va cobrar del govern espanyol, però va marcar la diferencia.

En aquest sentit, en un àmbit català, crec que, primer a les comarques gironines i després arreu del país, hem tingut sort. Aquest diari, abans Punt Diari, després El Punt i ara El Punt Avui, que aquests dies fa 45 anys, s’ha acostat força al que, almenys jo, entenc per premsa lliure; no totalment, perquè sempre es depèn de les subvencions i de la publicitat institucional per fer quadrar els números, però sí en el sentit que aquestes dependències mai han influït en la independència del missatge, en la línia editorial i en l’enfocament de les notícies.

En el cas que ens ocupa també estem parlant d’un mitjà –que ja va néixer amb el lema, sota la capçalera, d’“Independent, català, comarcal i democràtic”– que no ha confós mai la llibertat d’informació amb una neutralitat mal entesa ni amb una manca de compromís amb el país, amb la seva cultura, amb la seva llengua i amb la defensa de les seves llibertats. Jo soc dels que creuen que un mitjà d’informació d’un país com el nostre, que encara no ha recuperat plenament la seva sobirania ni la seva normalitat democràtica, no s’ha de limitar simplement a fer d’observador, a informar fredament i prou. Hi ha moments en què cal implicar-se, cal prendre partit quan com a nació, com a ciutadans d’aquesta nació, i també com a catalanoparlants, som víctimes de les agressions d’aquest estat que tenim en contra, quan els nostres drets com a país són trepitjats o quan els aparells repressors de què disposa el poder s’acarnissen amb bona part de la nostra ciutadania. I d’això aquest diari n’ha estat exemple d’ençà de la seva creació.

No hi hauria prou espai en aquest article per recordar totes les campanyes ciutadanes en què El Punt Avui s’ha implicat d’ençà del seu naixement: des de la defensa del GI a les matrícules, per exemple, fins al suport a la campanya del referèndum de l’1 d’octubre, a tot el procés per la independència d’aquests últims anys i als represaliats que ha comportat, passant per la denúncia de l’operació Garzón del 1992 i la solidaritat amb els seus encausats. Com deia més amunt, la premsa, en un país com el nostre, no es pot limitar a informar i prou o a referendar, en el pitjor dels casos, la versió dels fets que es dicta des de les administracions foranes i, malauradament a vegades, també les nostrades.

Això, en molts casos, té un cost. Ser un mitjà no grat al poder, als que manen, comporta riscos, amenaces, retallada de les subvencions i de la publicitat institucional. Suposo que molts ja sabeu de què parlo, però és el preu que cal pagar per continuar sent lliures, per mantenir una línia editorial compromesa amb el país i amb la seva gent. Ser al costat de la gent que lluita és el que cal, és el que ens cal. No debades El Punt és el mitjà on va treballar el president Carles Puigdemont, el president a l’exili.

Canviant una mica de tema, el món de la premsa ha evolucionat molt els últims anys. La premsa en paper ha anat davallant cada vegada més, els mitjans digitals intenten ser una alternativa econòmicament viable i les xarxes socials han esdevingut una manera fàcil i de baix cost perquè bona part de la societat i sobretot les generacions més joves s’informin, amb tots els riscos que això comporta. Riscos de credibilitat, de veracitat, de fiabilitat, d’imparcialitat... No sé on ens portarà tot això, de quins mitjans de comunicació disposarem d’aquí a deu o vint anys. Sí que espero, però, que la capçalera d’El Punt Avui no deixi de formar part del paisatge mediàtic del nostre país. Per molts anys, El Punt Avui!