Des de la nostra infància fins a la vida adulta hi ha persones –més enllà de la mare i del pare– que deixen una empremta profunda en nosaltres, que es converteixen en referents i ens transmeten valors que ens acompanyaran durant tota la nostra existència. Aquests referents es fan encara més evidents quan al final de l’adolescència fem els primers passos en el món laboral i ens endinsem en una dimensió desconeguda on tot està per fer.

Vaig entrar a El Punt –gairebé per casualitat– amb 17 anys. Al matí feia COU a l’institut Jaume Vicens Vives i a les tardes em feia gran en un món que em va atrapar des del primer dia. Recordo com si fos ahir l’impacte i l’emoció que em produïa la redacció del carrer Figuerola, plena de gent treballant davant dels ordinadors en les notícies que milers de persones consumirien l’endemà. Encara no existia internet. Era i vaig ser durant molt de temps la petita de la plantilla, i, tot i que al principi em podia sentir una mica intimidada per la inexperiència i la falta de coneixements, de seguida em van fer sentir part d’aquell engranatge. I em van fer creure que hi havia un lloc per a mi en aquest apassionant món del periodisme.

En aquella enyorada redacció vaig coincidir amb persones que em van inspirar, que em van guiar i em van ajudar a créixer professionalment, però també, i és del que vull parlar aquí, vaig trobar-me amb companys que han tingut un paper molt important en la construcció de la persona que soc avui. I és per ells que vull posar en relleu l’impacte profund que han tingut al llarg de tota la meva vida els referents que em van acollir a la redacció d’El Punt.

Aquests companys van anar més enllà d’ensenyar-me tot allò imprescindible per ser competent en el camp periodístic: tècniques d’escriptura, d’investigació i d’edició, entre d’altres. També em van transmetre valors que són essencials per a la pràctica d’aquest ofici, com són la integritat, l’objectivitat i l’empatia. Em van animar a mantenir sempre la curiositat i la passió per la veritat, i amb ells vaig aprendre que la meva veu, per petita que sembli, pot tenir un impacte significatiu en la societat. Em van mostrar que el veritable èxit en aquest ofici –en què mai deixes d’aprendre i de sorprendre’t– no es mesura només pel nombre de titulars que escrius o pel reconeixement que reps, sinó també per la manera en què exerceixes la professió. Amb integritat, empatia i amb un compromís insubornable amb la veritat. Com a la vida.

A la redacció d’El Punt vaig aprendre valors humans fonamentals que han marcat la meva trajectòria fins avui. La importància de la humilitat, la perseverança i la resiliència era una lliçó que repassava diàriament amb els meus companys. I d’ells vaig aprendre que la confiança del lector es guanya cada dia i es pot perdre en un instant. La coherència entre el que escrius i el que realment succeeix al món és essencial per preservar aquesta confiança.

Crec fermament que per ser una bona periodista primer has de ser una bona persona, i això vol dir ser honesta, transparent, i actuar amb ètica en tot moment, fins i tot en les situacions més difícils. Envoltar-me de bones persones ha estat fonamental en el meu creixement i desenvolupament com a periodista i com a dona. He estat molt afortunada (amb algunes sonades excepcions, evidentment) dels professionals que la vida m’ha anat posant al costat, especialment en la meva època d’El Punt. Els seus consells, crítiques constructives i suport incondicional han estat pilars en les èpoques en què tot anava sobre rodes, i també en els moments difícils –com quan vaig matar el president d’una importantíssima fundació cultural del país en posar a l’esquela el seu nom en comptes del nom del seu germà, que era qui realment havia passat a millor vida.

El Punt ha estat, és i espero que continuï sent durant molts anys més una veu imprescindible en el panorama mediàtic català. És molt més que un diari. És una institució. Una escola d’on han sortit fornades de grans professionals i grans persones, i que durant 45 anys ha generat un talent que ha marcat la diferència dins el sector. També ha estat el refugi que molts necessitàvem: ens va acollir, ens va protegir i cuidar, i ens va regalar moments inoblidables amb companys que avui són amics. M’enorgulleixo i agreixo enormement formar part d’aquesta família. En present, sí, perquè, malgrat que fa molts anys que vaig tallar el cordó umbilical, el vincle emocional no s’ha trencat mai. Tant de bo les noves generacions puguin trobar els seus referents tan a prop com els vaig tenir jo.