ruta pompeu fabra
Set parades i una excursió
El recorregut ofereix una visió insòlita de Fabra
Aquest mes de novembre s'ha estrenat la Ruta Pompeu Fabra a Barcelona i s'ha fet la primera excursió amb autocar a Prada de Conflent en el context d'aquesta ruta. Si fins ara hi havia turisme cultural i turisme literari, ara també podem parlar de turisme lingüístic: val la pena trepitjar els llocs que permeten entendre més bé la dimensió de l'obra del gramàtic. L'organitzen Mònica Montserrat i David Paloma amb el suport de la Universitat Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans.
Els organitzadors ens van explicar que faríem una ruta pels llocs de Barcelona relacionats amb la vida professional de Fabra i que, alhora, ens adonaríem que, tot i ser una personatge cabdal, no hi ha cap placa enlloc que el faci present als vianants. Parada a parada, doncs, i amb el relat dels organitzadors, vam anar confegint la trajectòria professional d'algú que amb quinze o setze anys ja havia escrit una gramàtica, que va esdevenir enginyer i que va acabar fixant el català modern. Vam posar en relació la figura de Fabra amb la dels seus coetanis i la vam situar dins del context històric que ho va capgirar tot.
Costava imaginar-se que aquells carrers, avui dia tan turístics i comercials, haguessin pogut allotjar un dia unes activitats tan diferents. I és que en aquell tros de Barcelona és on passava tot.
Excursió a Prada de Conflent
Vam arribar puntualíssims al Château Pams, l'ajuntament de Prada, on hi havia prevista una recepció amb representants del consistori.
El trajecte amb autocar no s'havia fet gens feixuc atès que els organitzadors havien previst l'entreteniment més adequat a aquella jornada: el programa El meu avi dedicat a Pompeu Fabra i Barcelona, abans que el temps ho esborri, un documental que, entre altres coses, ens aproxima a l'època del mestre. El fet que Javier Baladia –autor del llibre en el qual es basa el documental, protagonista d'aquest i, per acabar-ho d'arrodonir, descendent de l'única branca de la família del gramàtic que va restar a Catalunya– formés part de l'expedició va ser un magnífic al·licient afegit.
Abans de la recepció, ens vam arribar al monument a Pompeu Fabra inaugurat l'agost passat gràcies a la tenacitat de Ramon Gual, fill d'exiliats establerts a la zona, que ens va acompanyar en diferents moments del dia. La seva dedicació incansable també va ser decisiva perquè la tomba de Fabra guanyés presència en un cementiri enorme. Vam veure-la, i vam veure també el nínxol on va passar una vintena d'anys. Els textos que ens van llegir els organitzadors sobre la mort del mestre ens van permetre imaginar-nos les seves últimes hores.
Mentre recorríem els carrers tot escoltant els textos i observant les imatges que ens oferien els organitzadors, feia ben bé la sensació que en tombar una cantonada ens toparíem amb Fabra que tornava del seu passeig. Es pot dir que, per unes hores, va reviure en les nostres ments. Vam veure l'edifici on es va estar alguns dies, l'hotel on va coincidir amb altres exiliats i la casa on va morir, al número 15 del carrer dels Marxants. És una llàstima que els propietaris actuals de l'edifici no permetin que hi llueixi la placa commemorativa, obra d'Apel·les Fenosa, que l'ajuntament exhibeix a la paret d'una biblioteca pública. Qui sap si és perquè es volen estalviar tenir badocs davant de casa cada dos per tres o perquè el missatge és massa lúgubre.
Amb el cor encongit i sense poder-nos treure del cap les penúries de l'exili, vam anar a dinar passant pel carrer que Prada ha dedicat a Pompeu Fabra. En acabat, ens esperava una conferència a càrrec de Javier Baladia: ens va oferir una imatge de Fabra basada en escrits i fotografies de la seva família, això és, un home intel·ligent, elegant, educat i polit. El debat posterior va ser enriquidor per a tothom.
Ens costava marxar i donar per acabada una jornada inoblidable. Quan vam enfilar el camí cap a l'autocar ja era de nit.
