Art

Francesc Miralles. situació crítica

“La crítica és imprescindible”

Té sentit la crítica avui?

Jo tinc un sentit molt tradicional de la crítica i és per això que considero que té sentit i que és imprescindible. Ningú no es pregunta si cal tenir analistes polítics o econòmics, però sí que es qüestiona el sentit del crític cultural. Això és resultat que hem atribuït a la crítica uns objectius que eren equivocats. La crítica no consagra l'artista, no l'adula ni l'ensorra, ni ha de ser un raonament filosòfic: és l'anàlisi d'una obra, ja sigui literària, artística, musical..., a la queal cal buscar els valors i les aportacions i els límits, i fer-los evidents al lector.

S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?

El fet que la crítica sigui una activitat creativa no vol dir que el crític es converteixi en artista. A ningú no se li acut que el crític musical esdevingui director d'orquestra o virtuós de la flauta travessera. Aquesta pregunta tan sols és possible després que es pogués escriure La paraula pintada.

Quin és el museu preferit? En quin no entra mai?

Al llarg de quinze anys vaig recórrer gran part dels museus d'Europa quan encara no havia esclatat la marca museus amb la nova arquitectura i el concepte nou de museu-centre impulsor d'activitat expositiva. Ara els grans museus, en general, busquen impactar pel seu edifici singular i per activitats espectaculars i són els centres més petits els que constitueixen discursos més interessants. I els museus de ciutats i poblacions petites duen a terme una excel·lent activitat vers la comprensió de la creació artística envers els joves, la població escolar i el públic en general. Aquests son els que més m'interessen.

Tàpies té successor?

Sí, té esposa i fills.

L'art català ha viscut massa dels grans noms?

Naturalment. L'art, la literatura, la música, arreu del món, viuen dels grans noms. I aquí tornem a una nova tensió: abans els grans noms eren aquells que innovaven i aportaven noves maneres de fer, aquells que enriquien l'esperit dels altres, però ara la publicitat i el màrqueting ens aboquen a considerar artistes, fins i tot grans artistes, aquells que juguen amb l'especulació econòmica. Podem establir correlacions entre Caravaggio i Hirst?

Per quins artistes aposta?

Per aquells que ens aporten i enriqueixen com a persones, o sigui els que ens evidencien els valors positius de la consciència i de l'estètica.

Realment interessa l'art al públic català?

Crec que no s'ha de parlar del públic català, sinó del públic dels països més avançats tecnològicament i econòmicament. L'art interessa a un públic reduït, en general més culte i elitista. En el fons, hi ha una part decisiva en el fonament cultural. Avui estem, com en tantes coses, en plena contradicció: provoquem que la gent vagi als museus i pensem que així reforcem el gust per l'art. Però no és cert. L'estètica, l'estètica vital, no es pot mesurar amb estadístiques. Si no hi ha respecte per les persones –emigrants, violència de gènere...– no pot existir un compromís estètic en l'individu.

Som un poble artísticament madur?

Som un poble que per desgràcia ens pensem que som artísticament madurs.

Els polítics creuen en l'art català?

No, els polítics no es creuen l'art, ni la literatura, ni la música... No es creuen la cultura perquè no creuen en la persona, no creuen en la dignitat del l'individu. Si hi creguessin no actuarien com ho fan. No es tracta de donar més o menys suport als artistes importants, d'organitzar exposicions de moments històrics destacats. Serem un poble més avançat artísticament si fem l'esforç d'educar, educar-nos en la sensibilitat col·lectiva, en el gaudi de l'estètica de la vida –aquella que aplaudia Rusiñol–, en la poètica general de les arts, que no si batem rècords d'entrades de suecs al Museu Picasso. L'art oficial ja arribarà, llavors, indefectiblement.

Els centres petits són els que fan discursos més interessants

Francesc Miralles (Tarragona, 1940) és un clàssic de la crítica i la historiografia d'art catalana. De formació acadèmica, és historiador, de l'època en què la branca especialitzada en art no estava prou definida. Somiava ser escriptor, però no va veure clar que els seus escrits tractarien sobre la creació fins que en un viatge a França, quan encara era universitari, va conèixer el col·leccionista Camille Renault, que li descobreix les avantguardes europees del segle XX, de les quals ha esdevingut un especialista. Va iniciar-se en la crítica a la revista Destino i al llarg de molts anys va ser una de les veus acreditades de La Vanguardia. Ha escrit més de 60 llibres sobre art.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.