Després de cinc anys, Damien Rice va tornar a trepitjar la Costa Brava a l’escenari del Festival de Cap Roig. Un esperat retorn d’ençà que va decidir fer una pausa en la carrera musical. Va obrir la nit amb Delicate, un dels seus èxits, davant d’un públic que va contenir com va poder la seva eufòria en un Cap Roig molt intimista en què el silenci va regnar durant tota la nit. Damien Rice, darrere la guitarra, va emplenar un escenari fosc amb només un petit fil de llum. Molt proper i comunicador, va presentar i explicar les primeres cançons tot parlant de relacions, de desamor i de com per ell “l’amor és una droga legal, el més boig que he fet ha estat per amor”. Amb My Favorite Faded Fantasy va comprimir la delicada atmosfera amb unes distorsions i efectes lumínics que feien de l’escenari un camp de batalla tot i estar sol. Francisca Barreto (veu i violoncel) va entrar a Volcanoes, moment que Rice va aprofitar per fer cantar al públic.

Durant tota la vetllada, vam poder veure Rice molt relaxat i honest, com si es tractés d’un concert a casa seva, però amb l’elegància i la màgia que el caracteritzen, la capacitat per fer-ho senzill i, al mateix temps, virtuós. Per a sorpresa dels assistents, s’hi va afegir Sílvia Pérez Cruz, que ens va presentar una cançó inèdita. Llavors, Rice va donar protagonisme a “aquestes dues poderoses dones”, i es van endinsar en un final de concert que ben segur serà recordat. Molta força, textures i nous sons van capgirar la senzillesa de la nit amb el vent de còmplice escampant el fum de l’escenari. Com si estiguessin cantant entre núvols, tots tres van anar entrellaçant cançons i jugant musicalment fins tancar la nit amb The Blower’s Daughter. Cap Roig dempeus es va fondre en una ovació després d’haver viscut tot un concert tal com raja.