Arts escèniques

Angélica Liddell

Autora, directora i actriu estrena "Vudú" al Temporada Alta

“La vida és temps”

Édouard Louis es va posar de genolls en veure’m. No vaig deixar que es fes una ‘selfie’ amb mi, però em va semblar simpàtic

Angélica Liddell torna a buscar el risc personal i artístic a Vudú (3318) Blixen, en el seu camí de desaparició de l’escenari i d’apartar-se de les paraules reclamant l’analfabetisme de Belmonte. L’obra s’estrena al Teatre de Salt aquesta tarda i es torna a representar demà (16 h). “En comptes d’esquarterar nens, escric.” Així defineix el seu darrer espectacle, que està dividit en cinc parts i tindrà una durada de sis hores, amb les pauses incloses. Liddell promet un viatge poètic entre l’horror i la bellesa de la vida.

Els seus espectacles supuren imatges de postal i paraula. Com aconsegueix conjugar aquestes dues disciplines, aparentment antagòniques?
No són antagòniques; pertanyen a un mateix llenguatge, a les lleis d’un llenguatge que l’artista desenvolupa. La imatge és llenguatge. Pel que fa a la imatge i la paraula, s’han de prendre idèntiques decisions; el llenguatge estètic depèn d’aquestes decisions.
Diu que la purificació “és a partir de la pietat i la por”. Com es purifica amb la por, que, en tot cas, incrementa l’angoixa?
Aquesta és una de les bases de les catarsis. No és un concepte propi ni que jo hagi inventat, sinó un concepte de la tragèdia àtica. Ja apareix en Aristòtil: “La purificació a través de la pietat i el terror.” És un concepte hel·lènic i estètic. La base del meu treball és la tragèdia: inspirar pietat perquè es produeixi la catarsi, és a dir, el reconeixement del que es representa en un mateix. És una de les bases de la representació. És una angoixa mítica. Davant d’una obra d’art som simples éssers humans, que els impacta tota aquella misèria i aquella angoixa.
També diu que la poesia “mai serà una prova per als tribunals”. Però, a l’Estat espanyol, teòricament demòcrata, s’han condemnat i enviat a presó persones per injúries a la corona. La llibertat d’expressió és limitada?
Jo parlo des d’una perspectiva estètica. Parlo des de la poesia; no des de les lleis de l’Estat. No té res a veure una cosa amb l’altra. És cert que hi ha un corrent dels temps que arracona certes sensibilitats com, per exemple, el de cineastes com Ulrich Seidl, a qui admiro moltíssim. Em preocupa aquesta obsessió per com de correcte ha de ser l’art. La meva obsessió és recordar el que era l’art al segle XX. Quan veig pel·lícules de Pasolini recordo què era l’art. Pasolini va haver d’enfrontar-se a 33 judicis i, tot i així, no va abandonar el seu cinema poesia en aprofundir en allò immoral com un acte de llibertat, perquè el que és immoral en l’art sempre és ètic. L’art converteix la immoralitat en ètica.
Cal que un ritual s’allargui sis hores? Fins a quin punt l’excés és una norma no escrita en els seus projectes?
No m’ho he plantejat com un excés formal sinó sota la perspectiva del concepte “temps”. La mateixa dramatúrgia em va anar portant a les cinc parts en què està dividit el treball. No és un temps excessiu; és un temps exigent. No estem acostumats a obres exigents. L’estiu passat vaig veure La condició humana, de Kobayashi, al cinema. És una pel·lícula de prop de deu hores, l’experiència temporal és exigent i torbadora. És un valor. Aquelles deu hores tenen un valor per si mateixes perquè et trastornen. És temps. És vida. Som temps, no hi ha cap altra manera de definir la vida si no és el temps. Com a Sátántangó, de Béla Tarr. El pas del temps no és un requisit indispensable per a una experiència vital però sí que pot ser un valor.
Moltes creadores són deutores del seu teatre. Se’n sent responsable? Han provat d’apropar-s’hi? Ho ha fet vostè en algun cas concret?
Personalment, només he parlat amb Édouard Louis [autor i actor de Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare), que s’ha vist recentment també al festival de tardor] perquè els nostres camerinos estaven, porta amb porta, a la Schaubühne de Berlín. Es va posar de genolls quan em va veure. Això sí, no vaig deixar que es fes una selfie amb mi, però em va semblar molt simpàtic. Tot i que encara no l’he vist a l’escenari, l’escoltava assajant el text com una metralleta a través de la porta del camerino i jo pensava: “Caram, recita com Angélica Liddell.” Ell m’havia vist al teatre de l’Odéon de París i crec que el vaig influir a l’hora de tractar l’autobiografia. He llegit els seus llibres, per descomptat. És un home amb molt de talent, quant a la influència, en altres em sembla una cosa preciosa; jo mateixa treballo sota la influència de Kantor o Pasolini o Bergman o Godard. Això és bell. El que no funciona és el copycat; es pot treballar sota la influència però s’ha de néixer.S’ha de néixer. El principal és el que portes a sobre per naixement i per ferida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.