Cinema

David Verdaguer

Actor

“Les persones no som planes, som polièdriques”

El guanyador de l’últim Goya al millor actor estrena ‘La casa’, basat en el còmic de Paco Roca

“És curiós com tenim tanta paciència amb els nens petits i tan poca amb la gent gran”

Un Goya fa que pensin més en tu, però en realitat no canvia res. És un cop a l’esquena

Des del seu llunyà debut a la televisió, fa més de vint anys, David Verdaguer (Girona, 1983) ha anat avançant cap al cinema d’autor i d’ambicions més artístiques, que li ha fet guanyar tres premis Gaudí i dos Goya per films com Saben aquell, Estiu 1993, 10.000 km i Terra ferma. Tot això sense descuidar mai el teatre: més de vint mil espectadors l’han vist interpretant Elling fins fa poc a La Villarroel. En plena activitat, avui mateix inicia el rodatge de la sèrie de TV3 El mal i estrena als cinemes La casa , adaptació de la novel·la gràfica de Paco Roca. Tres germans amb les seves famílies es reuneixen a la casa familiar d’estiueig, un any després de la mort del pare.

La família és important, diu el teu personatge. És un dels escenaris més importants de la nostra vida?
Sí, és un escenari que no tries, però on et toca estar, vulguis o no. Jo tinc sort que tinc una família molt petita i que estimo molt. La família és molt important, i quan ets més jove costa adonar-te’n, d’això. Vaig llegir no sé on que un no comença a estimar els pares de veritat fins que no veu que es moriran. Hi ha una certa veritat, els tens des de petit, però hi ha un moment que els veus grans, que això s’acaba i que ets el següent de la piràmide. La cosa bonica d’aquesta pel·lícula és que tu estàs seguint la història d’aquesta gent, però això importa poc. El que importa és que és un mirall, vas veient coses que passen als altres, però tot et ressona. És una pel·lícula molt bonica, jo vaig plorar com una rata quan la vaig veure, a Màlaga. A tot ens ha passat més o menys això.
Tots els personatges fan un exercici d’empatia, de posar-se en un lloc de l’avi?
Sí, completament, i a vegades et cal compartir experiències que et guardes per a tu. Quan els germans parlen en moments diferents del que cadascú havia viscut amb el pare, s’acaba fent una biografia completa i real. A vegades és molt important compartir el que has viscut per entendre més algú, perquè les persones no som planes, som polièdriques.
Sou molt fidels al còmic, però hi ha algunes escenes afegides.
Va ser una feina del guió. Álex Montoya, el director, va agafar el còmic i ha canviat algunes coses. El que és la meva neboda al còmic és un noi, i ha afegit algunes coses més dels germans perquè s’entengués més la relació entre ells, l’abraçada dels set segons, que és una escena molt bonica, el dinar, perquè hi hagi una mica més de tensió dramàtica... Però l’ha respectat molt i sé que el Paco Roca, que he tingut la sort de conèixer, està molt content. És una molt bona adaptació. Pots fer-ho malament, però teníem una molt bona base, perquè aquest senyor escriu molt bé. Amb el Paco Roca s’entén l’expressió novel·la gràfica, realment és una novel·la preciosa.
El teu personatge va coneixent més el pare quan ja és mort?
No, el que passa és que interpreto el germà que s’ha espavilat més i que ha agafat una vena més artística, és escriptor. Està com més desenganxat de la família, i hi connecta més al final. M’agrada molt una frase que diu, quan el pare ja està molt malalt, i ja li costa tot molt, es lamenta que li parlava malament, i això m’emociona. És curiós com tenim tanta paciència amb els nostres fills, i tan poca amb la gent gran. A mi els nens i la gent gran em poden, m’emocionen molt. El principi de la vida i el final de la vida són coses que em peten una mica el cap.
Han passat tres mesos del Goya al millor actor per ‘Saben aquell’. Les coses han canviat molt, poc o gens?
Segueixo igual. He estat fent teatre, la gira d’Elling, l’obra que fèiem a La Villarroel. Ara rodem una sèrie de TV3, que començo l’1 de maig, estaré dos mesos gravant-la, i després faré una cosa al Lliure. La sèrie es diu El mal, és d’un dels creadors de Nit i dia. Està basada en la història real de l’assassí que matava indigents durant la pandèmia. Amb el Goya, no he notat cap canvi. Dic que no a moltes coses, però no he tingut moltes més ofertes. Potser el Goya fa que pensin més en tu, o potser t’estalvies algun càsting, però en realitat no canvia res, és una abraçada i un cop a l’esquena, un “estàs fent bé la teva feina”, però ni jo sóc millor actor que els que no van guanyar, ni ells són pitjors que jo. Tot va a temporades a anys, a pel·lícules, a modes, a milions de coses, però estic molt content de tenir el segon Goya, el primer com a protagonista.
Les cases s’estimen?
Admiro molt aquesta cosa dels tibetans, del no sentir afecció, tirada per les coses, però... és que jo en tinc molta! Entenc molt l’afecte per la casa. Vam poder rodar a la mateixa casa on va passar de veritat tot, que se la va quedar el Paco Roca. És ben real, i els llocs, l’energia..., jo crec molt en això. Em va arribar el guió del còmic quan la meva iaia va anar a viure amb els meus pares, i també havia de desfer-se de la casa de Banyoles. Aquella casa... són els meus estius. Els llocs tenen records i energies, o com es vulgui dir això, sense posar-nos gaire místics.
La pel·lícula representa milers de famílies que els passa el mateix, t’has de desfer d’una casa familiar perquè no tens diners, segurament.
Sí, o per altres motius. Els meus pares tenen un pis al Malgrat de Mar, i d’aquí a molts anys, quan no hi siguin, si jo visc a Barcelona, què en faig? Perds les arrels, és molt complicat. En aquest cas és una segona residència. Moltes famílies treballadores van estalviar i tenien una segona residència que se la construïen ells mateixos. Però pot passar amb qualsevol cosa, la vida segueix, i a vegades t’has de desfer dels espais. I desfer-te de les cases, a vegades vol dir renunciar a una certa part de la teva vida.
T’has sentit interpretant l’‘alter ego’ del Paco Roca?
Ho sóc, sí. No ho havia fet mai biopics i després de fer d’Eugenio, ara faig La casa. Eugenio era més fàcil, Paco no és tan semblant a mi. Tampoc no ho vaig obsessionar en cap moment en assemblar-m’hi, és un senyor amb els ulls blaus i no tenim res a veure, però sí, sóc l’alter ego del Paco Roca. Diguem que el guió estava prou ben escrit, i era com a Estiu 1993, on feia del pare de la Carla Simón, a qui coneixia, evidentment, i feia coses com ell, però no el vaig imitar. No és un Eugenio, un personatge que la gent identifiqui.
Diries que és ‘La casa’ és una pel·lícula de dol?
Sí, és una pel·lícula de dol i de fer les paus amb un mateix. Hi ha una frase del boxejador Mohamed Ali, que m’agrada molt, diu: “Vaig fer el que vaig poder amb el que vaig tenir.” Em sembla molt aplicable a tot, a la teva feina, a la meva, a la relació amb el teu pare... Tots fem el que podem amb el que tenim. La casa és una pel·lícula que et connecta a llocs, i penses: “Mira, ho hem fet com hem pogut, a vegades molt bé i a vegades molt malament.” Però sí, hi ha un cert dol i un cert perdó en deixar anar, una catarsi. És una pel·lícula molt catàrtica.
I trista també...
És una pel·lícula trista, però bonica, amb aquest final obert: es queden en la casa o no se la queden? És una pel·lícula molt bonica i molt trista.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia