Crítica
clàssica
Com si fos el primer dia
L'orquestra es va entregar sense reserves a la lectura del director
Què fa falta perquè la Cinquena simfonia de Beethoven impacti com si fos el primer dia? Per començar, una orquestra que toqui com si li anés la vida i un director capaç d'alliberar (i conduir) l'energia abrusadora de la partitura. I això és el que vam tenir gràcies a aquest conjunt formidable que és la Simfònica de la Ràdio de Baviera i un Adam Fischer a qui no cal ser un geni de la batuta per ser un músic magnífic. Amb un so ben ancorat en una corda d'una densitat comparable a la seva ductilitat (com van cantar violoncels i violes en el segon temps), una fusta admirable (com va suspendre el temps l'oboè en el primer moviment) i un metall poderós sense estripades, l'orquestra es va entregar sense reserves a la lectura del director hongarès, una lluita titànica entre foscor i llum que, després d'una transició magistralment menada, acaba en triomf.
La sessió es va obrir amb el Concert românesc de Ligeti, peça colorista en el deixant folkloritzant de Bartók o l'Enescu de les rapsòdies romaneses, que dóna ben poques pistes de per què el seu autor és una figura capital del segle XX. En la Simfonia núm. 97, Fischer va reeditar la seva coneguda passió per Haydn (continuada en les propines, abans de la cinquena dansa hongaresa de Brahms, per la cèlebre Serenata que, de fet, no és de Haydn), tot i que ens queda el dubte de si la seva exultant cara de felicitat es devia a la música o a la resposta admirable de l'orquestra. Seguim lamentant la baixa per malaltia de Mariss Jansons, però celebrem la visita de Fischer.
