A Xicu Masó li deu agradar resseguir les molles de pa sobre una taula de fusta i esclafar-les com feia la Colometa de La plaça del Diamant. Aquest és el teatre que practica, el que a partir de coses insignificants aprofundeix en un mar de reflexions. Fa deu anys va assumir el repte de traslladar a escena les reflexions de Tonino Guerra, el guionista de l'Amarcord de Fellini (i tants d'altres), quan va decidir retirar-se a la seva població d'infància. Ja llavors, Masó també hi va voler dir la seva. Ara, deu anys més tard, afirma que aquestes breus acotacions tenen un altre to perquè ell mateix ha canviat.

El teatre que li agrada a Xicu Masó, i que serveix en aquesta posada en escena, és el de l'oralitat. La mel no arriba a ser una conversa de pub irlandès, amb molts personatges i una peripècia de la qual tothom surt retratat. La mel prefereix remarcar, sovint metafòricament, com són els únics nou veïns de la vila (on n'hi havien viscut un miler llarg només unes dècades enrere!). Masó ja havia transportat el pub irlandès a El cafè de la Granota de Jesús Moncada en Aigua (Sala Muntaner, 2007) i Mequinensa (TNC, 2012).

El teatre de Xicu Masó brilla en la nuesa, en la imatge del blanc i negre, de la simplicitat absoluta. Dues cadires, una cortina a la finestra i una taula amb una cadira diferent per tornar a les reflexions personals de l'avui. Tonino guerra va poder tornar al seu poble de la infància i ja no hi quedava gent. Diu Masó que ell ja no té poble de la infància perquè els camps han donat pas a les promocions urbanístiques. Per això, busca el seu lloc on marxar i poder envejar la calma d'una estació en què ja no passen trens i ningú s'hi preocupa. Aquesta mel (com la confitura) és un producte de pot petit, de proximitat. Si hi cabés un músic que escoltés i acompanyés interpretant en directe les tonades de la Romanya, la fragància esclataria amb més potència.