Art

cultura

El barroc català ja té museu, a Manresa

Manresa ha aconseguit el que rarament passa a Catalunya: poder explicar un relat del país des de fora de l’acaparadora Barcelona. Serà el del barroc, en un nou museu que s’inaugurarà el pròxim 21 de febrer. Quan el 2015 es va començar a parlar del projecte, el director del llavors només Museu de Manresa, Francesc Vilà, va sortir d’una reunió amb una frase lapidària que li van dir: “No m’ho crec, que es farà.” Ell tampoc s’ho creia. Però, més enllà de la bona idea que era dedicar un centre a l’art català dels segles XVII i XVIII, el museu centenari de la capital del Bages es trobava en una situació d’emergència: la seva seu, l’antic col·legi Sant Ignasi, estava en unes condicions deplorables i en un entorn urbà, al centre històric, desendreçat (per dir-ho de manera suau).

Trampejant un munt de dificultats que ocuparien tot aquest article, l’operació s’ha fet realitat. Una operació que és doble. S’ha fet una rehabilitació integral de l’edifici, barroc és clar (ha costat 7,5 milions d’euros; compte, que té més de 9.000 m²), magnífica, signada per l’arquitecte municipal David Closes, i en una plaça que fa goig. I, a la primera planta, s’ha creat el Museu del Barroc de Catalunya (1,9 milions), a Manresa perquè és la ciutat per excel·lència d’aquest estil (custodia un fons d’obres extens i rellevant), però amb l’ajuda de divuit museus més del país que hi han dipositat moltes de les seves joies del període. Si algú es pregunta què vol dir treballar en xarxa i descentralitzar les estratègies culturals, el Museu del Barroc de Catalunya n’és el millor exemple.

Un alcalde, Marc Aloy, emocionat de veres (“tenim un equipament cultural de primer ordre”) i ara a la caça i captura de més finançament per completar els continguts de l’antic col·legi: dissenyar les noves sales del museu d’història de la ciutat, a la planta 2, i obrir l’espai del pintor i escenògraf Josep Mestres Cabanes, a la planta 3. Una directora general del Patrimoni Cultural, Sònia Hernández, parlant dels números que sí que importen (el Departament de Cultura de la Generalitat ha invertit els últims dos anys 60.000 euros en l’adquisició de dotze peces per al museu). I un director del MNAC, Pepe Serra, sentint-se seva la criatura i no com un ovni que ha caigut a la perifèria de Barcelona (el museu de capçalera de l’art català és el major prestador d’obres: 27. En total, se n’exposen 182). “Necessitem que el mapa dels museus del país sigui fort”, remarca Serra.

Quin museuàs. En 675 m² (en una segona fase els doblarà) irradia tota la força barroca que va aflorar a Catalunya, de nord a sud i d’est a oest. El recorregut expositiu arrenca amb la cara més trista d’aquest fenomen: la de les destruccions de la Guerra Civil. Això s’ignora sovint, que el 1936 les esglésies continuaven decorades amb art barroc: res o gairebé res era medieval. El gust popular era barroc, però es va estroncar amb les ràtzies dels incontrolats. A l’entrada, dèiem, es posa de manifest amb peces que conserven ferides que els va provocar la ràbia anticlerical. Si es vol, mig destrossades, però al cap i a la fi salvades, no com la majoria de retaules: es calcula que un 90% van ser cremats.

No pas el retaule del Roser de l’església de Sant Pere Màrtir de Manresa, que es va treure del temple abans que el comitè revolucionari local decidís enderrocar-lo. El gegant de fusta va ser desmuntat i desat al museu. I així, a trossos, llueix al nou equipament, de manera que també es fan entendre les històries heroiques de rescat del patrimoni cultural amenaçat durant la guerra espanyola.

El retaule del Roser va ser creat per l’escultor Joan Grau, membre d’un potent nucli d’artistes de Manresa que des de Manresa van escampar obres per tot el territori: Cervera, Lleida, Reus, Tarragona, Prada de Conflent... Més raons per escollir la capital del Bages per fer-hi el museu. L’equipament ha de servir per divulgar els noms dels principals mestres del barroc català, del tot desconeguts per la població en general, potser només exceptuant Antoni Viladomat, ni que sigui perquè té carrer a Barcelona.

Fora tòpics i prejudicis

De Viladomat, es poden veure tres de les pintures del conjunt dedicat a sant Francesc d’Assís que ornamentava, fins a la invasió napoleònica, el claustre major del convent de Sant Francesc de Barcelona. D’una altra star de l’època, Joaquim Juncosa, del qual es preserva ben poca obra, s’imposa la Flagel·lació de Crist, un dels quadres comprats recentment per la Generalitat.

I tants més. Francesc Tramulles, Francesc Pla (El Vigatà), Josep Bernat, Andreu Sala, Ramon Amadeu, Agustí Pujol, Pere Costa..., uns en pintura i els altres en escultura, van capitanejar l’estètica barroca catalana, que malauradament encara carrega tòpics i prejudicis erronis (el d’estar vinculat als segles de la decadència del país ja s’ha superat, o gairebé, per sort!). Proveït de recursos visuals i sonors de tecnologia capdavantera, el museu té l’ambició que els catalans “s’enamorin del seu barroc”, diu la directora general del Patrimoni Cultural. En realitat, que se’n tornin a enamorar, com els seus avantpassats embarrocats, i no tan llunyans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.