Art

cultura

El Museu del Disseny, un vell problema

La Generalitat Republicana va deixar el panorama dels museus de Barcelona prou ben endreçat. Un gran museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional que començava des de la fi del món romà fins a l’actualitat d’aleshores (a les darreres sales hi havia obres de Picasso i d’altres artistes en actiu, procedents de la col·lecció Plandiura). Un Museu d’Arqueologia al Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició del 1929 que abastava des del món prehistòric fins al món romà i que tutelava les excavacions d’Empúries. Un Museu d’Arts Decoratives instal·lat a l’antic palau Reial de Pedralbes, que incorporava els fons de teixits antics, indumentària, ceràmica, vidre, mobiliari, miniatures retrat i altres especialitats, i que va acollir també un singular dipòsit d’art xinès i extrem oriental de Damià Mateu. El Poble Espanyol havia de ser un museu de les arts populars i etnogràfiques, mentre que l’antic pavelló reial de l’Exposició del 29 es rebatejava com a palauet Albéniz per tal d’acollir el dipòsit d’instruments musicals antics d’Orsina Baget, esposa de Joaquim Folch i Torres. A Sitges el Cau Ferrat de Rusiñol, ara públic després de la seva mort, s’enriquia amb més peces de ferro de les col·leccions de la Junta de Museus. Ja en plena guerra, el 23 d’octubre de 1936, es va crear el Museu Marítim de Catalunya.

Aquest panorama es trenca amb el conflicte civil, però sobretot amb el franquisme que trosseja aquesta unitat administrativa dels museus i desmunta tot el projecte. Alguns museus passen a dependre de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que els altres van a la Diputació de Barcelona. El Museu d’Art de Catalunya es divideix en dues seus: una al Palau Nacional i una altra a l’antic Arsenal de la Ciutadella amb el nom de Museo de Arte Moderno, amb la clara intenció d’esborrar la memòria del Parlament. També queda a la banda municipal el Museu d’Arts Decoratives, que haurà de deixar el Palau de Pedralbes, ara reservat per a ús personal del dictador. El Museu Arqueològic, el Marítim i el Cau Ferrat passaran a la tutela de la Diputació. Una situació administrativa absurda que encara roman avui.

El 2 de novembre de 1990 amb l’aprovació de la Llei de Museus es perd una ocasió d’or per a revertir aquesta feixuga herència del franquisme. Només les col·leccions d’Art, juntament amb el Gabinet de Dibuixos i Gravats, i el Gabinet numismàtic, formen part del nou Museu Nacional, el MNAC, que finalment s’aplegarà al Palau Nacional. Les limitacions pressupostàries d’aquella conjuntura i potser també el desconeixement de la rellevància de les col·leccions d’arts decoratives per part dels responsables polítics, expliquen una errada tan monumental, que ha consolidat el trencament administratiu de les col·leccions creades amb tant d’esforç i bon criteri per la Junta de Museus des de 1907.

No es pot minimitzar la tasca feta per l’Ajuntament de Barcelona en els obscurs temps del franquisme, com ara la creació del Museu d’Història de la Ciutat, del Museu Marès, del Museu de la Música, del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars, del Museu Etnològic i Colonial, del Museu Picasso, de la Fundació Miró, a més de l’adquisició de col·leccions rellevants com la Gil, la Muntadas, o la recepció de nombrosos llegats, el mes destacat dels quals va ser el de Francesc Cambó.

Per contra, el balanç de la tasca municipal feta des de la transició presenta alguns clarobscurs, fruit en gran part de l’escassa sensibilitat i coneixement envers el patrimoni artístic dels responsables municipals. Alguns museus van ser literalment suprimits, com el Museu Clarà, altres van ser emmagatzemats al Palau de Pedralbes com el d’arts gràfiques, o el d’indumentària fruit de la generosa donació de Manuel Rocamora.

El 23 de juny de 2009 es va posar la primera pedra del nou edifici de la Plaça de les Glòries amb presència de l’alcalde Hereu i del conseller Tresserras i es va finalment inaugurar el desembre de 2014. Entre 1994 i 2010, sota la direcció de Marta Montmany, el Museu d’Arts Decoratives, encara al Palau de Pedralbes, va aplegar –a partir de donacions– una col·lecció d’objectes de disseny industrial contemporani amb la voluntat de visualitzar el dinamisme i la qualitat d’aquesta indústria creativa, i alhora reconvertir el Museu d’Arts Decoratives en un Museu del Disseny o DHub. En la configuració del nou projecte es feia evident la infravaloració que es volia donar a les peces històriques de la col·lecció, per aquesta raó un grup de professionals de la història de l’art, de la crítica i dels museus vam promoure i signar un breu manifest obert amb el títol: On han d’anar les Arts Decoratives?, que va ser publicat a la revista L’Avenç el juny de 2008.

L’accés de Xavier Trias a l’alcaldia el maig de 2011, i el nomenament el 2012 de la Dra. Pilar Vélez com a directora del Museu del Disseny, procedent de la direcció del Museu Marès, va adormir aquesta polèmica, però amb la jubilació d’aquesta directora, l’alcaldessa Colau i el regidor Jordi Martí van promoure un canvi amb la convocatòria d’un concurs obert per a cobrir la direcció. El comitè assessor estava format exclusivament per gestors, teòrics i professionals del disseny contemporani, sense cap expert en materials històrics i sense gestors de museus internacionals similars.

Amb el nomenament del nou director, José Luis de Vicente, i amb els primers indicis del nou camí, com ara la supressió del nom “Museu del Disseny”, s’han aixecat veus patrimonialistes, aquest cop més audibles i poderoses, perquè ara no es tracta només d’un projecte futur encara inconcret, sinó que són ja molt clars els senyals cap a la invisibilització de la part històrica de les col·leccions, amb un cost econòmic molt destacat de difícil reversibilitat a curt termini. Ja s’ha fet públic el cost del desmuntatge de la planta on era la mostra permanent Extraordinàries! (45.000 euros sense IVA) i del cost del retorn a altres institucions i particulars de peces de la col·lecció (21.500 euros sense IVA). Desmuntar completament una museografia que es va presentar fa deu anys, i de fa només tres per a la part del modernisme, s’acosta a un episodi de malbaratament de diners públics.

Donat que el projecte expositiu Matter Matters, que ha d’omplir de nou aquesta planta, ja es troba en execució, cal que es faci públic el cost pressupostat de la instal·lació i del comissariat. Si es vol defensar que el Museu del Disseny no desapareix, sinó que simplement se sotmet a una nova mirada, cal dir clarament el nombre i el percentatge de peces històriques que figuraran en el nou muntatge.

Les exigències d’un museu històric i patrimonial segurament són incompatibles amb un centre de promoció del disseny més contemporani on els interessos dels creadors en actiu són legítims i alhora es confronten. El problema es pot resoldre si assumim aquesta crua realitat: un museu que custodia, estudia, publica i posa en valor rellevants fons patrimonials és una entitat molt distinta a un centre de promoció i debat de la creació contemporània. Ambdues institucions demanen formes de gestió diverses. Per això ens atrevim a proposar als responsables de cultura de la Generalitat que resolguin el que va quedar pendent amb la llei de Museus de 1990, que declarin per llei l’interès nacional de les col·leccions històriques del Museu del Disseny i facin la transferència de la seva gestió al MNAC. Els terminis temporals i les ubicacions de les peces ja es resoldrà, tal vegada als nous palaus de l’ampliació del museu de Montjuïc, o potser amb seus diverses segons el model del MNACTEC. El que no és pot assumir és que les nostres col·leccions històriques d’arts decoratives, tant costosament aplegades al llarg del segle XX, siguin ara gestionades per polítics i professionals que ignoren i menystenen la seva importància patrimonial.

*Universitat Autònoma de Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.