Cultura

Tocs. cobla

de

Tangos del Ter

En boca de Sara Montiel, el cuplet adoptava una sensualitat voluptuosa proporcional a la seva generositat anatòmica. Provocava un desig sa amb unes versions tan vertiginoses del Fumando espero com picaresques eren les interpretacions de El vestir d'en Pasqual de la Guillermina Motta. Dos gèneres contraposats que comparteixen la voluntat de seduir un públic delerós que quedava bocabadat amb les corbes de les seves visions interpretatives, unes corbes que Joan Viladomat va dibuixar amb mestria en aquestes composicions que formen part del que s'anomena música popular. O sigui, la del poble.

Més enllà de Manlleu, la vila on encara se'l reverencia, Viladomat és un compositor gairebé desconegut. No fa pas gaire es presentava un espectacle sobre la seva vida i obra anomenat Del Ter al Plata, títol que recordava que precisament Fumando espero va ser el primer tango que va fer el viatge invers per l'Atlàntic. Una vida prolífica, la de Viladomat, que també va abordar la sardana, tot i que ni molt menys amb l'èxit que va obtenir al Paral·lel d'aquella Barcelona convulsa que el va acollir. Qui sap si amb els gestos elegantment descarats de la Montiel, alguna de les sardanes de Viladomat no hauria pogut assolir el mateix nivell de popularitat. Potser l'elasticitat rítmica del tango permet més llicències a la interpretació amb què alliberar la imaginació del respectable. Malgrat tot, Manlleu el manté al cim de l'èxit, i amb aquest espectacle, Viladomat recobra una vida que mereix que sigui tan eterna com la seva obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.