Si en un muntatge “multimierda” (o sigui multidisciplinari: vídeo, teatre i música, principalment) apareix Albert Pla representant l'exèrcit, un ja es pot imaginar un arsenal d'improperis cap a la disciplina militar. Si Fermin Muguruza representa la ciutat assetjada o protegida (segons com es miri) per aquell exèrcit, només cal imaginar que el conflicte és de dimensions descomunals. A les lletres i tonades d'aquests dos monstres de l'escena musical s'hi suma, puntualment (i encaputxat) Refree, en una mena d'ànima sense amo conegut, una mena d'àngel exterminador. L'espai és teatral: buit aparentment i revestit amb un audiovisual original que es desplega i varia segons si el tema és més naïf o més urbà.

El problema de la proposta (que, asseguren, té llarga gira durant el 2016) és que els personatges són massa prims, sense complexitats; si no és que el soldat el que de debò voldria és tastar el pastís de maduixa de l'àvia i que fos un altre que es dediqués a pacificar i garantir la llibertat que el seu comandament desitja (que no ha de coincidir amb el parer dels ciutadans). Així, els dos cantants queden garratibats perquè els personatges els empresonen, també el complement audiovisual: una cosa és fer un vídeo i una altra, construir tot un muntatge que denuncia, evidentment, la guerra i també tots aquells que no es revolten per evitar-la...

El públic de l'estrena volia compartir les tonades, aplaudir els ritmes, ser actiu en favor del conflicte..., però a mesura que avançava s'anaven rendint per la impossibilitat de connectar-hi. Deien que la guerra no és un videojoc però ells la representen amb un videojoc de mida natural. Contradictori (o oxímoron, com els agrada dir...).