Gran angular

Que se salvin o que s'enfonsin?

Des que va començar la crisi actual, s'han anat coneixent els abusos comesos per molts gestors i alts directius sobre la seva retribució i prebendes. Conscients que al cap de poc temps s'acabarien els abusos, es van adjudicar sous monstruosos, substanciosos bons encara sense arribar a l'objectiu i astronòmiques quantitats en concepte d'acomiadament i de jubilació, a més de la retribució per ocupar butaques en consells d'administració vinculades amb empreses participades, així com l'acumulació d'influència i de poder a títol personal, que sempre els resultarà d'utilitat quan deixin o els facin fora del banc

A causa de l'actual grau d'enardiment, una gran part de la població creu, innocentment, que deixar que s'enfonsi una entitat financera seria el millor càstig a infligir als seus responsables. S'imagina el banquer que ha conduït l'entitat al desastre, amb barret de copa, cadena de rellotge i un gran cigar havà completament arruïnat a la cua de l'Inem, o demanant almoina en el carrer. Res més lluny de la realitat. Mai no s'ha vist una estampa semblant. Es comporten com els mals capitans de vaixell que salten del vaixell abans que aquest s'enfonsi.

Actualment el dilema recurrent quan un banc és inviable és: a) cal reflotar-lo per tornar a fer rendible, o, b) és preferible deixar-lo a la seva sort i que caigui per ell mateix. Atès que la primera opció és la que s'ha adoptat, ens centrarem en l'opció b).

Punt 1. Dipòsits.

Davant l'anunci formal de deixar que un banc faci fallida i, encara que es pretengués donar tranquil·litat i confiança, no es podria evitar que els impositors retiressin tot els seus diners del banc afectat, que els guardessin sota el matalàs o bé expatriar-lo a Alemanya, per exemple. Paral·lelament, hi hauria un efecte mimètic que afectaria altres entitats, fins i tot més rendibles i capitalitzades, i provocaria un tsunami en el sistema.

Punt 2. Accionistes.

En tota fallida comercial els accionistes solen perdre la seva inversió. Tècnicament és lògic. No obstant això, en el cas de la banca hi ha un matís important. Els grans accionistes, els que posseïxen paquets significatius, els inversors institucionals, els fons d'inversió i pensions, no esperen els esdeveniments. Els seus contactes d'altíssim nivell (brokers) i la seva privilegiada informació els alerten de quan han de vendre les accions. En canvi, els realment afectats són els centenars de milers de petits inversors, –en el cas de Bankia, 400.000– que amb els seus estalvis van adquirir accions de l'entitat per la pressió del director de la seva sucursal, prometent-los que es tractava d'una inversió altament rendible i líquida, naturalment, per a la pròpia entitat.

Punt 3. Fons de Garantia de dipòsits.

Tot i que, per llei, els comptes bancaris estan garantits pel fons de Garantia de Dipòsits fins al límit de 100.000 euros, sorgeixen dues preguntes: Què passaria, amb aquells altres productes no estiguin garantits pel fons, com bons, pagarés o accions de la mateixa entitat, que quan l'estalviador els va subscriure, desconeixia aquesta peculiaritat? Altre cop, el petit estalviador en seria l'únic perjudicat.

Punt 4. Especulació.

Les informacions contradictòries, els despropòsits, les mentides, l'absència de decisions i l'abandó de responsabilitats en economia sempre és un terreny idoni per als especuladors. Un simple exemple: un fons internacional que el dia abans de l'estatització de Bankia hagués adquirit 2.000.000 d'accions del BBVA que cotitzava a 5,01 euros i les hagués venudes, després de l'anunci de l'estatització, a 5,33 euros hauria obtingut un benefici de 640.000 euros, equivalents al 6,4% sobre la seva inversió en dos dies!, equivalent al 959,4% anual. Aquesta especulació voraç es continuarà produint mentre duri el pandemonium, amb l'aquiescència i satisfacció dels especuladors, que són experts a l'hora de practicar aquest tipus d'operacions.

Punt 5. Ambició i raons polítiques.

Des que va començar la crisi actual, s'han anat coneixent els abusos comesos per molts gestors i alts directius sobre la seva retribució i prebendes. Conscients que al cap de ben poc temps s'acabarien els abusos, es van adjudicar sous monstruosos, substanciosos bons encara sense arribar a l'objectiu i astronòmiques quantitats en concepte d'acomiadament i de jubilació, a més de la retribució per ocupar butaques en consells d'administració vinculades amb empreses participades, i l'acumulació d'influència i poder a títol personal, que sempre els resultarà d'utilitat quan deixin o els facin fora del banc. No obstant això, deixar que un banc faci fallida equivaldria a exigir explicacions als causants, fins i tot a nivell penal, amb les conseqüències que suposaria esquitxar qui no convé.

Quan els ciutadans i l'entorn econòmic comprovin que els abusos que s'han estat produint en els últims anys es tallin d'arrel i amb energia; que els responsables retin comptes de les seves accions; que un directiu de banca no cobri més de deu vegades el sou d'un empleat qualificat de la seva entitat, en lloc de la vergonyosa equivalència actual de desenes de vegades; que les entitats financeres es dediquin al negoci bancari i no a l'especulatiu; que es tractin els crèdits atorgats als partits polítics com als d'un client més, executant els seus béns quan no els retornin…

Llavors es començarà a creure que la banca hi serà per servir la ciutadania i no pas per abusar-ne. Mentre no es produeixin aquests canvis, es continuarà considerant el sector bancari com un col·lectiu que arrissa i clava la població i que abusa de la necessitat que aquesta té d'acudir-hi.

Dos models i un resultat dispar

L'any 2007 el govern britànic va estatitzar el Northern injectant-hi 34.000 milions d'euros, el Royal Bank i el Lloyds Banking injectant-hi 82.000 euros més per crear, el 2009, un banc per acumular-hi els actius tòxics. El 2011 l'Estat francès, Bèlgica i Luxemburg van acordar l'estatització de Dexia i la reacció d'un banc dolent per dipositar-hi 80.000 milions en actius tòxics. L'any 2008 Holanda, Bèlgica i Luxemburg van injectar 11.200 milions d'euros de fons públics a Fortis, i van prendre el 49% del seu capital. En aquests exemples s'hi pot observar una coincidència, les decisions es van prendre fa tres o quatre anys. En canvi a l'Estat espanyol, encara discuteixen si són gossos llebrers o conillers perquè certs grups de pressió polítics i econòmics continuen obtenint certs beneficis per als seus components mentre duri l'actual panorama de confusió i d'incertesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.