Opinió

Tribuna

La tempesta perfecta

“Gràcies a aquests magistrats caminant a trompades per un jardí pacífic, ara ja és impossible una sortida idònia per a aquesta tempesta (hipotecària) perfecta.

És la nostra una societat ben particular, on tendim a comprar terra o casa, com si ens la poguéssim endur a l’altre barri. Dotat de gran sentit autocrític, un dels meus mestres, que va comprar casa al seu Arnedillo natal, mostrava amb sorna l’escut de pedra incorporat al seu frontispici, on es llegia: “Aquí ja hi va viure un altre que va creure que jo era seva.” És probable que les noves generacions ja no pensin tant a tenir una casa en propietat, però la seva consideració com a guardiola a la vista de la bombolla generada sobre els arrendaments, i la cultura que ha estat dominant fins ara no els posa fàcil canviar de la compra al lloguer.

A tot Espanya hi ha la mateixa tendència a hipotecar-se la vida. Com sigui que no tenim possibilitat de comprar els somnis materials que ultrapassen la nostra capacitat econòmica actual, decidim fer el salt carpe diem que suposa la compra a termini. Sigui el que comprem una casa, un pis o una plaça de garatge, qui ens deixa els diners vol cobrar-se’n un preu que no en va es diu “interès”, però sobretot vol la garantia del retorn del préstec; aquesta garantia és la hipoteca, un dret real gravant l’immoble, que s’inscriu al Registre de la Propietat i que no s’elimina fins al retorn complet del diner prestat.

Les diferències entre el nostre sistema i els dels altres països són bàsicament de dos tipus: d’una banda, hi ha una diferència jurídica; als Estats Units, per exemple, l’únic contracte és el d’hipoteca, el notari no existeix (una despesa menys), si no es pot pagar tot es salda quedant-se el pis qui ens deixa els diners (majoritàriament un banc), però això sí, el preu que es paga pel diner és molt més alt. A banda queda, per descomptat, la mala praxi que vam conèixer com “bons porqueria”, compressió inaudita d’hipoteques concedides a persones sobre les quals la seguretat que poguessin pagar tendia a zero.

Però també hi ha una diferència de caire més sociològic, com he dit abans, i és aquesta tossuda voluntat nostra de tenir uns totxos o arbres que puguem considerar propis. Més enllà de l’avinentesa d’aquesta fórmula d’estalvi i de manteniment del poder adquisitiu d’aquest estalvi (al llarg de la història el preu dels immobles sols ha baixat de forma consolidada un cop i sols per als productes immobiliaris considerats tòxics), el cert és que és Espanya el país europeu amb més tendència a comprar el departament on es viu, i per descomptat amb més tendència a tenir en propietat segones i terceres residències. Això ha fet que l’Estat hagi trobat un nínxol més sobre el qual exercir la seva força incontestable, i si als països del nostre entorn immediat l’impost d’actes jurídics documentats que grava la hipoteca és molt petit o senzillament inexistent, aquí pot arribar a ser d’un punt i mig sobre el cost total del préstec demanat per la compra. S’ha de recordar que aquest és un impost cedit a les comunitats autònomes, que tenen la possibilitat de modular el cost tributari de l’operació; a Catalunya estem al topall màxim, a diferència del que passa al País Basc (o la ciutat de Melilla, per si algú té temptació de dir que la cosa va de necessitats dineràries provocades per tercers) on el gravamen és de mig punt.

En el nostre sistema la garantia hipotecària sols és un plus sobre l’obligació de retornar el diner, que pot romandre, per tant, tot i perdent la casa. Que pagui l’impost d’actes jurídics documentats qui demana el préstec és un altre dels factors tinguts en compte per la banca a l’hora de calcular el preu de les hipoteques. Si aquests factors varien, el preu variarà.

Mentre escric això no se sap encara com acaba la deliberació de la sala contenciosa del Tribunal Suprem sobre la sentència d’octubre que ha trasbalsat un tema pacífic des de 1995, i on sens dubte han tingut un paper determinant les noves actituds robinhoodianes de la judicatura per intentar separar-se dels socialment considerats “dolents”, en aquest cas la banca. Però si després de la deliberació es consolidés la nova jurisprudència i si qui s’hipoteca, a més, vol que l’única garantia del deute sigui l’immoble, molts donaríem salts individuals d’alegria, però haurem de saber que una generació, la que ens ve darrere, ja no podrà demanar hipoteques. Els somnis de la part més feble de la societat ja no seran adquiribles, perquè, en el seu món precaritzat i de sous minvants, cada termini serà una muntanya impossible de salvar. Potser és el que es vol, posar fi a aquesta mena de guardiola de postguerra, però jo ho veig com el que normalment s’anomena “tret al peu”, perquè gràcies a aquests magistrats caminant a trompades per un jardí pacífic, ara ja és impossible una sortida idònia per a aquesta tempesta (hipotecària) perfecta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.