La vida, i la política, s’organitzen en funció de prioritats, sovint ordenades des de la visceralitat o des d’aspiracions no gaire edificants. Estem assistint a la confirmació més ominosa del canvi climàtic, amb una successió d’onades de calor que afecten cruelment la qualitat de vida de moltes persones. A això cal afegir-hi que ciutats com Barcelona i l’àrea metropolitana estan suportant uns nivells de contaminació que malmeten la salut dels ciutadans que hi viuen. L’habitatge és cada cop més inaccessible per a la gent dels barris, que veuen com la tendència al monocultiu turístic està condicionant els preus del metre quadrat, de lloguer o de compravenda. Paguem l’aigua caríssima, tenim unes taxes universitàries inabastables per a molts estrats de la població, que alhora pateix la degradació de les condicions laborals. Estem parlant d’emergències al voltant de drets bàsics: salut, educació, habitatge, subministraments... I n’hi ha moltes més... Però es veu que el problema de l’estiu, escatainat com el súmmum de la delinqüència, són els manters. Un tema torturat per polítics i pròcers econòmics que han decidit abordar-la empaitant subsaharians, que prou feines tenen per sobreviure i que són la baula més feble de la cadena, en una cacera ignominiosa, per tornar a “posar guapa” Barcelona, quan el conflicte es congria a escala internacional, en despatxos i mansions de mafiosos. Més que a la Guàrdia Urbana, potser que apel·lin a la Interpol.