Opinió

la crònica

Psicologia de la (ir)responsabilitat

Alguns es pregunten per què hi ha persones irresponsables durant la crisi i per què sovint ens costa respectar les normes. Els animals domèstics, un gos o un gat, no obeeixen les nostres ordres, amb consciència de fer-ho, encara que ho sembli. Ells aprenen signes, sons i també conseqüències i per associació acaben comportant-se de manera semblant al que volem. Tendeixen a no complir les nostres normes, igual com els humans tendim a no complir les dels governs. Els animals no segueixen les normes que els dictem en un primer moment perquè el seu cervell no està programat per obeir. El seu cervell obeeix als instints: menjar, dormir, atacar, fugir, protegir-se del perill, però no disposa dels circuits neuronals preparats per obeir les persones. Les normes afegides, les no naturals, no formen part del seu codi de supervivència, no han estat precablejades al seu cervell i, per aquest motiu, no existeixen. En aquest context, l’animal ha de crear un nou mecanisme que, en un estímul nou per a ell, doni una resposta que tindrà les seves conseqüències, agradables o no. Així, constitueix progressivament un circuit de resposta.

Quelcom semblant li passa a la persona. Amb matisos diferents però en el mateix sentit, s’han de crear aquests circuits de l’obediència perquè no els portem “de fàbrica”. S’han de crear, no sense problemes i amb moltes conseqüències. I això es fa, principalment, a través de l’educació. I com que això no va amb nosaltres, sols comprenem els efectes contraris de no complir, el càstig. Una de les raons per les quals cal complir les normes és el bé comú o el bé propi. També sabem que per complir les normes sense grans conseqüències és que les fem nostres. Són més nostres quan participem en la seva elaboració, de manera compartida, en grup. La força d’una norma està en el grau de participació col·lectiva en l’elaboració i en el reconeixement dels beneficis que comporta el compliment. Però normalment succeeix tot al contrari: una norma es construeix entre pocs i després s’aplica a tothom. Aquest procediment que, en democràcia, és la millor manera de construir normes, per delegació, dilueix la responsabilitat del seu compliment i ens allunya del sentiment d’obligació. La raó de fons és que la norma no és natural, és artificial i no respon, en general, a la necessitat de supervivència de l’espècie. I això, que es va interioritzant al pas de la vida, s’acaba convertint en una pauta de conducta molt difícil de canviar. Observem aquests dies, amb certa estupefacció, com alguns volen mantenir els seus costums no acceptant la norma de salut imposada. És un sentiment que impulsa a no obeir basat no en la raó, sinó en els mecanismes més bàsics i primitius de la persona. És la falta de reconeixement dels potencials efectes contraris a la vida pròpia i a la dels altres que provoca la ignorància de la norma. I en aquests casos, si no hi ha efectes nocius, no hi ha compliment.

La por guarda la vinya, diu el refrany. Només el perill imminent i tangible ens fa entrar en raó forçada. La por sí que la portem incorporada al sistema neurològic. Està distribuïda per tot el cervell, també a l’escorça per ser una sensació racional i conscient. S’activa a l’amígdala, un petit punt del cervell emocional. I la por al càstig, per aprenentatge, és el que ens acaba fent reaccionar. Els dos camins per què una norma la sentim necessària són aquesta por al càstig i la consciència social de la utilitat de la norma. Hauran de passar moltes generacions perquè tinguem integrat el compliment de noves pautes reglamentades per a la supervivència. Per ara, la solució no existeix ni se l’espera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.