Pedro Sánchez ha tornat a fer servir una de les seves expressions de manual –“arrimar el hombro”– per demanar a la dreta que s’avingui a negociar els pròxims pressupostos generals de l’Estat, una eina imprescindible –segons assegura– per canalitzar l’oxigen en forma de crèdits i transferències que ha d’arribar d’Europa per reanimar una economia en estat crític a causa de la Covid. En la cerca de companys de viatge per als comptes, es reflecteixen totes les tensions que configuren el marc polític espanyol: un PP i un Vox enrocats en el no i en l’estratègia de deslegitimació i de desgast del govern; uns partits que van facilitar la investidura de Sánchez intentant conservar influència i la condició de puntals per a l’estabilitat, i un Ciutadans que lluita per la supervivència escenificant un gir a la moderació amb l’objectiu confessat d’apartar el PSOE d’independentistes catalans i bascos. Ningú dubta que a Sánchez li acabaran sortint els números i que podrà tirar endavant els seus comptes. Més preocupant és saber el que vindrà després: com es decidiran i cap a on es destinaran les milionàries ajudes europees a l’estat membre líder en caiguda de PIB i d’ocupació durant el segon trimestre? Deu ser que això no inquieta gaire perquè, entretinguts com estem, no se’n sent a parlar.