Opinió

Keep calm

El rei i el tren

Més enllà de la polèmica que va aixecar, en el seu moment, la concessió del Premio Cervantes a Joan Margarit en la seva condició peculiar d’autor bilingüe, ara ens fixem en la cerimònia en la qual li va ser atorgat el guardó. Margarit va rebre la medalla de les mans de Felip VI i, després de departir amb el monarca i la seva esposa, va recitar uns versos en castellà i en català, amb ampul·lositat i enervació poètica. Els quatre gats que eren a la sala del Palauet Albéniz van aplaudir i es van fer una foto a l’exterior. I es va acabar l’acte, sense discursos ni res. Els premis literaris, en general, tenen un punt d’ostentació, de fira de vanitats. I el premi que, a més a més, vol representar tota una cultura –la que és escrita en llengua castellana–, encara més, perquè forma part d’una estructura d’estat, en aquest cas un Estat que s’erigeix en banderer d’una manera d’entendre el món i que té la pretensió, amb el Cervantes, d’equiparar-se amb el Nobel. És a dir, un premi que, en la seva pròpia essència, conté els requisits imprescindibles de pompa i exhibició pública.

El Cervantes, però, s’ha lliurat en petit comitè, sense filigranes cerimonials. I s’hi ha afegit el secretisme. No era a l’agenda oficial del rei, amb la qual cosa es tractava d’un acte íntim, que es va saber quan Felip VI ja era de tornada a Madrid. El rei d’un país que s’ha d’amagar quan justament la circumstància reclama més focus. És un fracàs simbòlic per a la monarquia. Llàstima que Margarit no pensés a recitar aquells versos tan emotius: “La llibertat és un rei sortint en tren cap a l’exili.” La festa privada hauria estat colossal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.