Opinió

Tribuna

Pasolini, friülà i procatalà

“Pasolini queda fascinat per la potència i esplendor del català, exemple per a la parla friülesa, i n’elogia els parlants per la fidelitat a la seva llengua als Països Catalans, celebra la voluntat “d’alliberar-se finalment de l’absurd absolutisme de Franco”

Ara fa cent anys nasqué, a Bolonya, Pier Paolo Pasolini, escriptor i cineasta, admirador de la llengua catalana, gràcies a Carles Cardó. El canonge de Valls vivia exiliat a la ciutat de Friburg, on era professor a la universitat el seu amic Gianfranco Contini, que havia fet una crítica favorable d’uns textos en friülà del jove Pasolini. És a través de Contini que tots dos entren en contacte, malgrat que sempre van tractar-se per correspondència. Fill d’un militar, la mare de Pasolini era Susanna Colussi, mestra, escriptora i actriu, natural de Cjasarse, al Friül, on el jove anava cada estiu. S’hi establí el 1943 i hi trobà el recer de genuïnitat i familiarització amb les arrels, allà on tothom parlava friülà i on es capbussà en aquella petita mar lingüística retrobada. A finals de 1941 escriu Poesiis a Cjasarsa, mentre resten a la seva memòria les escridassades del mestre als alumnes, dient: “Animali, parlate italiano e non friulano!”... El 1945 és un dels impulsors de la Società Peética Antizorutiana, per la literatura moderna en friülà i funda, amb altres joves, l’Academiuta di Lenga Furlana per dignificar l’ús literari del friülà de Cjasarse.

L’any següent, s’adhereix a l’associació autonomista Patrie tal Friul, i, el 1947, guanya el premi Angelo, per a poesia en friülà. Dos anys després, és un dels fundadors del grup literari Risultive, que reivindica la dignitat de la poesia en friülà i la llibertat de creació individual, mentre col·labora a La patrie dal Friûl. Publicarà fins a quatre llibres de poemes en friülà, aplegats a La miôr zoventût (1954), i hi traduirà autors italians, francesos, grecs i llatins. El 1947, en plena efervescència patriòtica friülana, entra al Partit Comunista, on barreja el marxisme i influències cristianes, pren part en actes públics i penja els seus propis manifestos polítics juvenils, escrits en friülà del seu puny i lletra, al centre de Cjasarse. Però la militància de partit durarà ben poc, no així el seu compromís permanent amb la cultura, la llibertat i la justícia.

El 1946, contacta amb Cardó, que prepara una selecció de poemes d’autors catalans, amb la corresponent traducció a l’italià. Per al jove friülà, la tria del clergue exiliat és ”una cosa stupenda”. La selecció i la versió italiana originària són de Cardó, però, com reconeixerà el 1953, la versió publicada és a ell a qui correspon. L’antologia Fiore di poeti catalani, surt el 1947 a la revista Quaderno romanzo. Són nou poemes, d’autors de totes les èpoques, dels quals quatre són sacerdots (Roís de Corella, Verdaguer, Costa i Llobera i Cardó), tres estan molt influïts per la cultura cristiana (Maragall, Joan Alcover i Bertran i Oriola) i també hi són Riba i Carner. Pasolini queda fascinat per la potència i esplendor del català, exemple per a la parla friülesa, i n’elogia els parlants per la fidelitat a la seva llengua als Països Catalans, celebra la voluntat “d’alliberar-se finalment de l’absurd absolutisme de Franco” i l’anhel que arribi “el dia en què el sol de la llibertat resplendirà de nou sobre aquesta llengua”. I hi destaca que la primera traducció de la Divina comèdia de Dante fos al català, el 1429, i blasma “la dictadura feixista de Franco (que) ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur”, reconeixent que “els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes”.

Els anys cinquanta, s’instal·la a Roma. La connexió catalana es perd, però continua l’interès per la vivor, la frescor i la genuïnitat de les llengües i les seves variants dialectals, com reflecteix el seu cinema. Coneix Sergio Citti, un jove pintor de parets, un “diccionari vivent” segons el poeta, que l’introdueix a l’argot i el dialecte romà. El romanesco apareixerà als films Ragazzi di vita, Una vita violenta i Accattone; el napolità, a Il Decamerone, i el calabrès i el pugliese, a Vangelo secondo Matteo i el 1955 publicarà La poesia popolare italiana. Mort el 1975, li hauria agradat de saber el gran impacte de la seva obra en un autor com Blai Bonet i que la normalització ortogràfica del friülà, oficialitzada el 1996, havia de ser obra d’un català: Xavier Lamuela.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.