Que la informació no sempre equival a coneixement ho tenim clar. Goebbels i els seus aprenents de bruixot ho han sabut sempre, i molts comunicadors contemporanis són conscients que, a més, la informació, sobretot l’esbiaixada, es pot convertir en espectacle per a consum immediat o bé en consigna per a l’amor o l’odi a determinades persones o col·lectius. Amb una guerra en marxa i amb polèmiques polítiques a diari, fins i tot treballant amb les notícies, una sent que no pot calibrar la fondària de les capes de fets que poden semblar ara fruit d’un rampell, adés d’un pla mil·limètricament calculat. Per exemple, sobre la guerra a Ucraïna, és evident qui és l’agressor i qui l’agredit, però no tenim constància que des de les files dels ocupats no s’estiguin produint actes execrables puix sabem del cert que les guerres són l’escenari perfecte per a la barbàrie. Més a prop nostre, quan un polític deixa anar frases incendiàries com a resposta a un periodista de la ultradreta, contravenint fins i tot els principis que s’ha atribuït, tot ens fa sospitar que potser hi ha alguna cosa més que un moment de rauxa i que ha apuntat amb el còdol al mig de l’estany informatiu per provocar certes onades. No volem tornar-nos conspiranoics, però tampoc voldríem quedar com a babaus.