Opinió

Tribuna

Quina vegueria de Barcelona?

“Si fa un segle que parlem de la Catalunya ciutat, com a ideal d’equitat i pluralitat urbana, ara podem encara apujar l’aposta i parlar de la Barcelona país.

L’intent de regionalització de Catalunya del 2010, amb el nom de vegueries, preveia superar el mapa provincial. Es passava de quatre a set àmbits que havien de substituir les diputacions i fer governs electes i propers. Un intent lloable i valent de Pasqual Maragall, que fou tombat pel Constitucional en la sentència de l’Estatut. Alguns dels espais s’han consolidat: Ebre, Camp, Ponent i Pirineu. La resta és un fracàs mal dissimulat. El 2017, el reconeixement del Penedès refeia l’àmbit barceloní i el central, i aquest és un fet positiu que no agrada a tothom. Hi ha qui continua parlant de l’espai entre la Tordera al Foix, com una descripció poètica de l’àmbit barceloní, el qual esquartera en dos el Penedès amb un mig tarragoní, el Baix Penedès, i un mig de barceloní, l’Alt. Però el sorgiment d’una polaritat entre les dues grans capitals més aviat s’ha de veure com un fet positiu. D’altra banda, en els dèficits del 2010 també hi compta la regió de Girona, que només perdia la seva mitja Cerdanya, i consolidava la separació entre Ripollès d’Osona i, tot plegat, quan les altres províncies es partien en dues.

El mapa funcional d’una regió barcelonina amb una façana marítima i un corredor prelitoral de 125 quilòmetres de recorregut conté cinc milions d’habitants, una realitat que continuaria essent la major diputació provincial a escala espanyola (recordem que a Madrid s’ha convertit en comunitat autònoma). Es configurava així una Catalunya dual: dos terços de població en una vegueria barcelonina i un terç per a les sis restants. És una hipòtesi radicalment desequilibrada i, fins i tot, ho continuaria essent-ho sense l’Alt Penedès ni el Garraf. Aquesta hipòtesi de mapa regional constitueix un dèficit de país, tant en sentit administratiu com polític, perquè ens manca un fonament democràtic proper en la representació al Parlament i en l’autogovern regional.

Anem, doncs, al cor del problema de l’àmbit barceloní: des del Vallès portem un temps formulant que som com Biscaia en potencial industrial i demogràfic, talment com el Baix Llobregat és una Guipúscoa, però ambdues sense cap institucionalitat pròpia, quan seria una benedicció assolir-la. Barcelona conté al seu perímetre tot un País Basc sencer i ignora profundament aquesta realitat que li aniria molt bé de reconèixer. I quan els ho comentes només obtens un somriure paternalista.

El Barcelonès podria ser àmbit regional en la seva representació al Parlament, podria fer de l’AMB l’administració metropolitana compartida amb el Baix Llobregat i podria reconèixer iguals drets al Vallès i el Maresme, en la línia del que han de ser la resta de regions catalanes, totes. I, conjuntament, bé es podria construir la gran regió de Barcelona, només que reconeixent els sumands, sense dissoldre’ls. I més encara, el model de la dualitat projectada es rearma amb una capital amb llei pròpia i drets excepcionals, que es neguen a altres espais similarment poblats, amb un espai rodejat per la segona muralla de l’AMB i un resta regional, corones a les quals s’afegeix un més enllà de sis vegueries de pura perifèria. Això no és un país, és un barcelonisme estèril que no sap jugar a totes les escales del seu país. És la Catalunya ou: nucli de cèl·lula, rovell, clara i closa! En suma, l’anul·lació del principi democràtic d’una equitat en la representació territorial sobre la base d’un suposat i enorme àmbit funcional de la capital. I actualment, els presoners d’entre la segona i la tercera muralla es revelen i es reivindiquen en nom de ser les “ciutats de l’arc metropolità”, un servents queixosos, més que no pas uns autèntics rebels.

Si fa un segle que parlem de la Catalunya ciutat, com a ideal d’equitat i pluralitat urbana, ara podem encara apujar l’aposta i parlar de la Barcelona país. Barcelona expressa Catalunya i a l’inrevés, el conjunt s’expressa a la capital. L’enorme gradient de densitat entre capital i fons ha de ser treballat com a articulació, no com a corones, ni com a dualitat, ni com a quatre anells. Hi ha vells tòpics que empresonen tot el país en una dinàmica estèril, de la qual ni Barcelona en treu profit. Hi ha un rígid i ja antic món intel·lectual justificant la presó que bloqueja avui la política territorial catalana, per la qual cosa ens cal capgirar completament el dogal d’uns tòpics aparentment tècnics.

(A Oriol Nel·lo)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.