La política de l’engany sistemàtic ja s’ha fet endèmica com a forma d’anar tirant, pels vividors de la política, a costa dels creients que, amb aquesta Constitució, confonen desig amb realitat. Des d’aquell inici del postfranquisme amb el “puedo prometer y prometo” fins ara.

Un parell d’exemples.

A la futura llei d’amnistia li colen, postpreacords, l’article 39bis que retardarà la seva aplicació, via el TS a TJUE. El que Aragonès anuncia haver tractat com un finançament específic, Sánchez respon amb el cafè (descafeïnat) per a tots de sempre.

Això sí, siguem pràctics, què pensen i no diuen els emmamellats dels poders autonòmics i locals?: com més es retardi l’arribada d’aquells reforços de Brussel·les, a l’equip alternatiu, més podrem aspirar a repetir governs. Qui dies passa –i fa perquè més en passin sense rival honorable–, mamella muny.