El foc litúrgic i la pirotècnia festiva viuen els millors moments de l’any entre la revetlla de Sant Joan i Sant Pere. Segons les cròniques és així des de temps immemorials i s’encomana a tots els àmbits de la vida i la societat, però mai havia vist la política tan empeltada de foguera espúria i pólvora mullada com aquest any. Tota la política. Començant per la que en diuen geopolítica, que el dia de Sant Joan ens va obsequiar amb un patètic episodi a la Rússia de Putin. A la Rússia en guerra amb Ucraïna. A la Rússia amb un potencial nuclear desconegut. A la Rússia amb la protecció de la Xina. A la Rússia de la qual depenem per al gas que ens escalfa a l’hivern i ens refrigera a l’estiu. Una columna militar va avançar hores per l’autopista cap a Moscou a la velocitat que es circulava per l’AP-7 abans de fer-la gratuïta i col·lapsar-la. Ningú li va dir ni ase ni bèstia i es va aturar a 300 quilòmetres de Moscou per evitar “un bany de sang”. Va ser el mateix cabdill rebel·lat contra el cap gros qui va retirar-se a Bielorússia perquè havia tancat tractes allà. Ara tot analista que s’autoestima s’afanya a trobar explicacions que ningú té. El millor que se sent encara és l’acudit d’Eugenio. “Rus! Tela marinera! Cosa estranya, Rússia! Cosa curiosa, Rússia! Molts russos, a Rússia! Molt bona, l’ensalada russa! Emocionant, la muntanya russa! «De quina part de Rússia és, vostè?» «Jo soc de l’estepa.» «Molt bons, els polvorons! Molt bons, els polvorons!»”