Opinió

Tribuna

Memòria Democràtica tenaç

“La recerca històrica de la direcció general de Memòria Democràtica aporta per primer cop notícies certes sobre el destí fatal de joves sacrificats entorpint l’avanç dels franquistes i facilitant l’èxode català cap a l’exili
“Podem veure els seus noms en el Memorial de les Camposines, un lloc que mereix ser més dignificat i més visitat

Tal dia com avui del 1938 duien un noi de 18 anys a un improvisat hospital de campanya dels entorns de Gandesa. Era un dels inexperts combatents catalans de l’anomenada “lleva del biberó”. L’havien incrustat dins la XI Brigada Internacional, la famosa Brigada Thälmann. El seu batalló era llavors el 43 (duia el nom d’Ernst Thälmann), integrat majoritàriament per voluntaris alemanys. Quasi un mes abans, el 27 de juliol, aquell estudiant de comerç incorporat a files per força ja havia caigut ferit en els mateixos topants on es lliuraven els més durs enfrontaments de la batalla de l’Ebre. En aquell primer cas de la seva dissort formava part del batalló 44 (anomenat Zwölfte Februar), format sobretot per austríacs. En les dues ocasions el xicot va ser reenviat a la primera línia de foc. Allí va caure ferit per tercera vegada.

L’última carta que aquell jove infortunat va enviar a pares i germanes està datada el 5 de setembre de 1938. En aquell tros de paper conservat per la família, el Pepitu es lamentava de no haver trobat encara el seu cunyat Josep, botiguer, més gran que ell, enquadrat en una companyia de camioners que transportava material i queviures al front. El noi es queixava que no els deixaven descansar des que havien passat l’Ebre, feia un mes i mig, el 25 de juliol. Uns vint dies després d’escriure aquelles ratlles, el soldat de 18 anys queia ferit per tercer cop. Va ser el 24 setembre a la serra de Cavalls. El van evacuar del front vers alguna masia convertida en hospital, com podia ser el Mas Ciurana, a Falset, o potser enviat altre cop al front, o potser la ferida era mortal. Es va perdre el seu rastre.

En un altre front, el de la Sentiu de Sió, al cap de pont de Balaguer, lluitava un altre cunyat del jove Pepitu, el Salvador, un impressor de 31 anys. Aquest va caure presoner a Cubells l’1 de gener del 1939, el mateix dia i lloc que passava pel mateix tràngol Francesc Grau i Viader, autor del llibre Rua de captius (Club Editor, 2014), obra on va relatar aquella punyent experiència en els fronts de llarga resistència de l’àrea del Segre. Aquells soldats de lleva van ser transportats a Miranda de Ebro, on hi havia un dels 194 camps de concentració construïts per Franco per tancar-hi prop de mig milió de presos republicans capturats en aquella guerra tan cruenta originada per un cop d’estat militar maldestre, com ho prova que va tardar quasi tres anys a triomfar malgrat estar dirigit per professionals de les armes.

La recerca històrica que despleguen amb tenacitat els serveis de la direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya aporta per primer cop algunes notícies certes sobre el destí infaust i fatal de joves sacrificats en l’esforç titànic per entorpir l’avanç dels franquistes i facilitar així l’èxode català cap a l’exili i la diàspora. El treball documental per honorar aquells nois admirables és ingent i tenaç. Sobre la fi del Pepitu i d’altres combatents ja fa set anys que progressa una feina perseverant aplicada principalment a la consulta registral a l’Arxiu Estatal Rus per la Memòria Històrica Política i Social on hi ha dades de soldats ferits o morts a la guerra espanyola. Alguns d’ells desapareguts a les acaballes de la contesa, per la qual cosa en el cas concret del Pepitu es van demanar dades oficials de defuncions a onze ajuntaments, nou jutjats de pau i tres oficines de Registre Civil dels territoris afectats per la batalla de l’Ebre.

Algunes famílies d’aquests herois màrtirs aporten mostres d’ADN que poden identificar genèticament les despulles anònimes que es van exhumant de les fosses comunes, dels fons de les trinxeres, o escampades per aquelles terres castigades per una guerra que uns i altres van minimitzar durant anys. Aquella guerra va delmar una generació de jovent que havia començat a obrir-se camí, com el Pepitu, que volia combinar la feina d’agent comercial i d’escriptor, com el seu pare, i com altres morts en combat que podem personalitzar en els casos de Ramon Esquerra, crític i professor de literatura, i de Jordi Folch i Camarasa, articulista novell, un dels fills de Josep Maria Folch i Torres. Tres joves lleials a la República i a Catalunya representatius de moltes altres vides estroncades brutalment en els terribles combats dels espais de l’Ebre. Podem veure els seus noms en el Memorial de les Camposines, un lloc que mereix ser més dignificat i més visitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.