Opinió

Tribuna

Vicent Ventura, 100 anys

“El 1974 contribuí a fundar el Partit Socialista del País Valencià, que acabà abandonant en ser integrat al PSOE, formació que es negà a dirigir al País Valencià
“Defensava un socialisme democràtic d’arrels nacionals, amb idèntica passió per l’exportació de la taronja i la normalització de la llengua

Vicent Ventura i Beltran va néixer el 26 d’abril de 1924 a Castelló de la Plana, en el si d’una família modesta. El pare, sastre i carlí militant, era originari de l’Alt Millars, comarca de predomini castellanoparlant, i la mare d’Almassora (Plana Alta). Com a reacció a l’opció política paterna, Ventura passà fugaçment per la Falange i, influït per Dionisio Ridruejo, abraçà l’antifranquisme. Havent fet de periodista a València i conegut Joan Fuster, ja plenament immers en el valencianisme nacional, el 1962 acudí al IV Congrés del Moviment Europeu a Múnic i hagué d’estar-se uns quants mesos exiliat a París. Tornat al país, s’establí un temps a Dénia, desterrat forçós de València. Fundà l’agència de publicitat Publipress, començà a col·laborar a Levante, La Vanguardia Española i, ja fora del país, Madrid i Informaciones. Amb els anys, escriví també a l’Avui, Serra d’Or, Canigó i València-fruits. En aquest darrer mitjà, fundat el 1962, un setmanari hortofructícola que encara surt, Ventura obria escletxes democràtiques entremig de l’espessor blindada de l’anàlisi econòmica i defensava la integració europea. Va ser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià (PSV), el 1964, amb Eliseu Climent, Joan J. Pérez Benlloch, Alfons Cucó, Valerià Miralles, Francesc Candela, Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado, Alfons Cucó, Josep Vicent Marquès i Vicent Álvarez, noms emblemàtics del valencianisme polític. Amb l’incombustible Enric Tàrrega organitzà el sindicat Comissions Obreres al País Valencià i, desaparegut el PSV, el 1974 contribuí a fundar el Partit Socialista del País Valencià, que acabà abandonant en ser integrat al PSOE, formació que es negà a dirigir al País Valencià, en contrast amb altres companys amb més pressa personal que encert polític. Defensava un socialisme democràtic d’arrels nacionals, amb idèntica passió per l’exportació de la taronja i la normalització de la llengua.

Des de llavors, la seva vinculació amb sigles fou menys sòlida, i se significà, en canvi, com a constructor de mentalitats, amb el seus articles i conferències, i amb llibres com Política per a un país (1977), resposta constructiva, nacional i europeista a Un país sense política (1976), de Joan Fuster. Denuncià les derrotes col·lectives de la Transició i fustigà la indigència moral i la perversió política que institucionalitzaren la irracionalitat, al sud de Vinaròs. El 1983, al costat de Josep Lluís Albinyana, Josep Lluís Blasco, Doro Balaguer, Gustau Muñoz i Jaume Lloret, impulsà una coalició electoral entre el Partit Nacionalista del País Valencià i l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, que, més endavant, esdevindrà Unitat del Poble Valencià. Candidat de la candidatura europea Esquerra dels Pobles, el 1987, no arribà a ocupar l’escó que per acord li corresponia. A mesura que anava fent-se gran li arribaren reconeixements i homenatges: el 1990 la Societat Coral el Micalet li concedí el Miquelet d’Honor, el 1995 rebé la Medalla de la Universitat de València i, el 1997, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi i, l’any següent, universitats i sindicats instituïren el premi d’actuació cívica que duu el seu nom. El 1994 s’inaugurà el Centre de Formació d’Adults Vicent Ventura, lligat a Comissions, que el 2019 passà a ser públic. Publicà també El País Valencià (1978) i A. Beltran edità el llibre d’entrevistes Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà (1993), avui ja introbables. Després de la pèrdua de la muller, Marina, va anar morint també, lentament, per a la cosa pública.

Cara-rodó, calb i barbablanc, amagat rere unes ulleres riques en diòptries que et desorientaven en voler situar-li l’abast de la mirada, tenia aquella bonhomia típica de les persones de físic generós i, agermanats amb un bon whisky, l’interès de la seva conversa era assegurat. El vaig conèixer a Prada, ja fa dècades, i havíem compartit actes polítics, conferències, debats i sopars diversos, amb sobretaules inacabables, parlant de la nació compartida. Pujava a Tarragona sempre que li ho demanava, amb la sola exigència d’un llit gran on encabir còmodament la còrpora, i, el 1980, va tancar la llista tarragonina de Nacionalistes d’Esquerra que jo encapçalava. Mort a València, el 25 de desembre de 1998, ens manca encara la biografia rigorosa d’un nom icònic, compromès amb el país, la nostra gent i la nostra cultura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.