Opinió

De set en set

Armand Obiols

Poques figures de la literatura catalana resulten tan intrigants i al mateix temps tan antipàtiques com Armand Obiols. Haver estat el conseller de Mercè Rodoreda durant tants anys d’exili li ha fet molt de mal. Ha acabat sent l’home a l’ombra d’una dona, que per una vegada inverteix l’ordre de la infàmia, però no la fa menys dolorosa i igual d’injusta. Fa uns dies, l’editor Jordi Cornudella, que s’ha llegit fins i tot el que encara no està escrit, guardava un silenci tens quan jo li deia (la ignorància és atrevida) que entre Ramon Esquerra, abans de la Guerra Civil, i Gabriel Ferrater, ja als anys setanta, no hi havia hagut cap crític que exercís la mateixa autoritat sobre els autors catalans. “T’oblides d’Armand Obiols”, em va dir a mitja veu, per no espantar, perquè deu saber que és tan mal vist com l’enigmàtic Denis Choffat d’Aurora Bertrana, amb la diferència que aquest carallot no va aportar cap benefici a ningú, ni tan sols a la seva enamorada, que per fortuna va caure a temps del cavall. El primer que s’ha atrevit a afrontar-se de ple a l’home més obscur, poc estudiat i mal llegit de la literatura catalana ha estat Quim Torra, que abans de ser president de la Generalitat ja havia rescatat un munt de gent exemplar i oblidada a través de l’editorial Acontravent. Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries) és el primer estudi seriós sobre aquest escriptor esquiu i tan exigent, que va renunciar a l’obra pròpia per servir la de la seva parella. Per si faltessin raons per mirar-se’l per fi amb uns altres ulls: creieu que Rodoreda hauria confiat el seu projecte literari a algú mediocre?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.