Que ERC i JxCat senzillament no se suporten és ja més que una evidència. Tot i això, la ingenuïtat podia fer creure que la necessitat de governar plegats els havia empès a compartir uns mínims del mínim que fessin projectar una imatge d’una certa sintonia –d’unitat ja ni en parlem– en qüestions estratègiques. La posició amb què l’independentisme ha d’anar a la taula de diàleg, o com n’hi vulguem dir, és una d’aquestes. Les reiterades diferències que els dos partits exhibeixen cada dia respecte a això no només són l’expressió pública d’aquesta dissensió, que ho són, sinó que l’únic que fan és debilitar la posició de sortida del govern en una negociació en què l’Estat ja surt amb tot l’avantatge. Cada estirabot és un somriure per al PSOE.