L’Associació Catalana de Dramatúrgia ja és una realitat. El seu logo és un gat que trepitja les tecles d’un teclat. O una bèstia que travessa, davant del públic, el fossar. Han calgut ben bé dues dècades per posar-se d’acord, per acordar un text consensuat. La pandèmia va revelar la importància d’anar junts a reclamar prioritats, a les autoritats, de ser associats. La peripècia d’anar encalçant frases amb rodolí s’acaba quan, per fi, comproven que tots (de diferents edats, percepcions dramatúrgiques, ingressos per encàrrecs), tots, han de fer entendre al veí de l’escala que els d’aquesta professió viuen (o ho pretenen) del seu ofici: imaginar-se mons i personatges amb rèpliques; amb manipulació d’objectes o amb cossos que s’expressen silenciosos. L’autoria ho cedeix a terceres persones que es guanyen l’aplaudiment cada vespre de funció.