Dins una samarreta de cotó, color verd adormit, Muriel Casals semblava, dissabte, a la manifestació de Som Escola, una dona d'aparença encara més fràgil. El seu to gens estrident, pausat i educat, va omplir de raó un discurs dit davant milers i milers de persones que clamaven per una escola en català. Va parlar amb ganes de ser sentida però amb decidida voluntat de no ofendre. Com el mestre que indica el camí a l'alumne sense necessitat d'alçar la veu, i encara menys la mà, la mirada neta i la boca petita de Casals van marcar dissabte al govern quin és, a partir d'ara, el full de ruta a seguir: “desobediència” davant la no-raó. I amb “moral de victòria!”, va reblar. I la veu fràgil es va envolar a cavall d'una aclamació eixordadora, rabiosa.