Obediència a l'Institut
“Alguns són partidaris de seguir usant els antics diacrítics
L'Institut d'Estudis Catalans ha consumat la reforma de la gramàtica que entre altres aspectes comporta una esporgada dràstica de diacrítics, i a partir d'ara em poso a disposició de les noves disposicions. Obediència cega a la nostra acadèmia. En un article anterior vaig exposar les meves reticències, vaig qüestionar que s'haguessin suprimit uns diacrítics i uns altres no i vaig atribuir la innovació a una manera de complaure els estudiants mandrosos. Però un cop escoltats els raonaments acadèmics, retransmesos en directe per TV3, no tinc res a dir-hi ni afegir-hi. Ells en saben. En la compareixença, Teresa Cabré va fer una mica de trampa, ja em perdonarà la presidenta de la Secció Filològica de l'Institut. Va dir que la gramàtica de Fabra també va ser contestada. Sí, però és igualment veritat que va ser acollida fins i tot amb entusiasme per la majoria, i entre la majoria hi havia els millors escriptors i les millors publicacions de l'època. Cabré va citar, com a exemple de repatani, Apel·les Mestres. O Apeles, perquè no va admetre la geminada. Apel·les Mestres és un referent ni que sigui per discutir-lo? A mi ja em va bé, perquè és un escriptor que m'agrada molt, però fins ara se l'havia considerat poc, en els ambients doctes.
També abono la reforma després d'haver comprovat que els més entusiastes a aplicar-la són els que escriuen de qualsevol manera quan ho fan en català, si ho fan, i no posen enlloc cap accent, ni diacrític ni normal, per la raó que no saben on situar-los. No podem pas deixar la defensa de la nova regla en mans de la ignorància i la desídia. Per tant, signants del manifest en contra de la supressió de diacrítics, feu com jo: disciplina, i a partir de demà o d'avui mateix venen i venen s'escriuen igual i mora i mora, també. TV3 va actuar amb diligència i puntualitat, com va observar Gabriel Bibiloni: Teresa Cabré encara parlava, i a l'altre canal de la cadena ja escrivien mora per dir móra. Ara sortiran mores pertot, com abans havien sortit barcos. Ni a El Vigía, publicació editada pel port barceloní, hi ha hagut mai tants barcos com n'hi va haver al Diari de Barcelona quan els seus lingüistes volien imposar la paraula. Ells mateixos van fer difícil que l'Institut l'acceptés, i davant el fracàs algun es va apuntar a Ciutadans, partit dels ressentits. Que no ens passi el mateix: mora, la nova, i molt cafè molt.
Em van convidar a signar el manifest, i vaig declinar l'oferiment. No signo manifestos. No se sap mai qui et farà companyia. A més, ara me'n penediria. Alguns signants defensen la insubmissió gramatical. Mirin: la desobediència a Madrid és ara convenient o forçosa, però hem quedat que no és aplicable als dictats de les nostres institucions.
