Opinió

De set en set

Art que mou

La llengua flaqueja en tots els àmbits, des dels patis d’escola fins a les sales de cinema

L’art, com la fe, mou muntanyes. La fe en l’embranzida catalanista va trobar en l’art, l’any 1975, una de les eines per fer realitat el somni d’oferir als lectors el primer diari en català des de l’ensulsiada del 1939. Ens ajuda a recorda-ho l’exposició que des d’ara fins al 3 de novembre mostra el Museu d’Art de Girona. Presenta obres del fons d’art de l’Avui. Els promotors del nou diari apel·laren els artistes a contribuir a un projecte que mobilitzava una munió de ciutadans entusiastes. Trencaren el foc uns clàssics (Miró, Tàpies) al costat de valors –estètics i ètics– de la nova generació. La lluita per la llengua reeixia amb la força d’un voluntarisme benintencionat. No n’hi ha hagut prou, però. Cal perseverar en un proselitisme convincent. Els artistes ens van donar una lliçó. No van fallar. Tampoc no va fallar una Generalitat que, amb Joan Manuel Tresserras de conseller, va rescatar el fons de mans judicials, després de la fallida de l’empresa, per dipositar-lo al museu gironí. Sí que han anat fallant lectors, paradoxalment. Quants participants en les grans manifestacions independentistes llegeixen premsa i llibres en català? Un 5 per cent tirant llarg. Quants d’ells accedeixen habitualment als canals de televisió en català? Un 15 per cent si fa no fa. La llengua flaqueja en tots els àmbits, des dels patis d’escola fins a les sales de cinema. No es tracta de nostàlgia eixorca. Es tracta de renovar ara la fe en la catalanitat per moure muntanyes abruptes i esquerpes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.