Opinió

LA GALERIA

A Figueres, també

L’aportació d’Albert Monjó a alegrar una mica els tristos dies de confinament no tingué el merescut ressò

Durant una colla de dies, a les vuit en punt del vespre i des d’un balcó del carrer Pep Ventura, els veïns més pròxims podien escoltar les melodies, alternativament sortides d’un clarinet i un saxofon, produïdes per un virtuós de la bona música. La majoria de figuerencs ja ho han endevinat, perquè el personatge és de sobres conegut a la capital alt-empordanesa: el clarinetista Albert Monjó, emèrit de La Principal de la Bisbal i altres formacions musicals que, a més de tot, és un bon i fidel amic des de fa una pila de temps. I cada dia, en acabar aquest petit concert des del balcó de casa seva, que és també el de la perruqueria de la seva esposa Elena, m’enviava la gravació. Jo em delectava escoltant-lo com qui diu des de la primera fila perquè el veia allà mateix: Begin the Beguine, Hey Jude, Les feuilles mortes, The woman in red, La Moreneta... etc.

Com que pels grans mitjans hem sabut que algú tocava o cantava des de finestres i balconets de la Meridiana o del carrer de la Canuda, posem per cas, em veig obligat a dir que a Figueres, també. Tot i que les actuacions eren en un carrer no pas molt habitat però dedicat al gran Pep Ventura, a cent quaranta-vuit quilòmetres de Barcelona. Ho dic només perquè la virtuositat musical, el bon gust i la professionalitat de l’Albert són molt més que notables, i la seva aportació a alegrar una mica els tristos dies de confinament no tingué el merescut ressò.

Recordo el primer dia que vaig parlar amb ell, era el 5 de desembre de 1998. Davant del Teatre El Jardí, i amb una tramuntana glaçada, s’inaugurava el monument a Josep Pla, obra de Josep Ministral (un altre gran amic). Entre els il·lustres assistents hi havia l’editor de Pla Josep Vergés, l’alcalde Joan Armangué, Frederic Suñer, Ramon Sala, Josep Martinell i d’altres. Albert Monjó i Francesc Ubanell (clarinet i guitarra) interpretaren la Serenata de Schubert, El cant dels ocells i un minuet de Boccherini. El vaig anar a felicitar, i allà començà un tracte que es convertí en una bella amistat que encara dura. Vingueren després, durant uns quants anys, molts dijous a la nit en què l’Albert actuava amb el seu grup en un hotel de Roses, el vaig entrevistar per al Canal Nord de Televisió, etc. Són records entranyables que em queden dels anys a Figueres i que, amb això del confinament, he anat rememorant amb detall. Hi ha hagut temps per a tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.