L’epicentre del terratrèmol per l’eliminació del delicte de sedició del Codi Penal no ha estat pas a Catalunya, sinó a l’Estat. En qüestió d’hores s’hi havia posat de cul el PP (Feijóo parlava d’“irresponsabilitat històrica”), també Cs (Arrimadas va demanar a Feijóo que presentés una moció de censura), per descomptat Vox (parlant de “traïdors”), i també barons del PSOE com ara el president d’Aragó, Javier Lambán. No cal dir que els diaris i les ràdios de la dreta mediàtica espanyola, amb l’única excepció d’El País, van escopir fel contra la decisió que s’ha vist obligat a prendre Sánchez.

En canvi, nord enllà, on Espriu diu que la gent és noble, culta, rica i feliç, la reacció va ser la contrària: el lehendakari, Iñigo Urkullu, va aplaudir la supressió del delicte i va dir que “reforça les vies polítiques davant les vies judicials”. EH Bildu també va avalar la derogació de la sedició; el diputat Jon Iñarritu va dir que “obre la via per desjudicialitzar un conflicte de naturalesa política”. Els nacionalistes espanyols, en contra. Els abertzales bascos, a favor. Fins aquí tot normal.

El que no és gaire normal és la reacció a Catalunya. Eliminar la sedició del Codi Penal espanyol no és l’objectiu polític de cap independentista, tampoc d’ERC; l’objectiu polític és l’autodeterminació i la fi de la repressió. Però si pel camí de la lluita podem eliminar alguns obstacles aprofitant la força dels escons independentistes, per què no fer-ho? No hauríem d’aprendre a celebrar les petites victòries encara que siguin parcials i quedi molt lluny el final del partit?