Opinió

opinió

El Mont és un altre món

Però quina sort saber que la llumeta segueix allà, sempre encesa

Pujava diumenge a la Mare de Déu del Mont, el far en el paisatge cap al qual miren amb veneració la Garrotxa, l’Empordà i el Pla de l’Estany, cadascuna sentint-lo un xic seu. Ho feia per acudir a la presentació del llibre editat per la Diputació de Girona amb motiu dels 1.100 anys de l’abadia de Sant Llorenç de Sous, el qual, coordinat per l’arqueòleg Quim Tremoleda, només podia resultar en un document magnífic, indispensable a les biblioteques dels amants de la història. I així és.

Aquest cop, malgrat anar-hi en cotxe, estava com qui corona el Tourmalet per una grip persistent que m’ha baldat cos i ment. Fosa. I, de sobte, arribes a dalt i et rep el somriure d’en Miquel –que en retirar-se ha canviat l’uniforme per la càmera–, l’energia desbordant del rector mossèn Font, la il·lusió de mestre del pessebrista Duran, la cara alegre de l’Àngel al capdavant del restaurant... I, com no podia ser de cap altra manera, la mirada sincera d’estimació de la incansable Paquita, factòtum del Patronat del Santuari. Tots ells i molts d’altres, éssers alats que sobrevolen aquella muntanya.

Llavors el teu pes es fa més lleuger. Sintonitzes amb les forces tel·lúriques i et trobes coberta d’un mantell d’amor amb poders màgics que et fa creure que, mentre allà siguis, l’univers està en calma. I ben sola, t’asseus acompanyada davant de la xemeneia sense mals pensaments, i mirant cap a la cambra on sojornava Jacint Verdaguer, l’escoltes dir que s’hi sent inspirat, serè, com enlloc més a prop de Déu. I l’entens, i tant que l’entens.

En uns temps on ens calen mil enginys per desconnectar –quin oxímoron!–, que la sola estada en un lloc fet simplement de pedres, terra, cels, aire i un munt de bones voluntats, et canviï el xip, és un petit miracle. Un punt d’acollida construït fa 700 anys amb totes les fatigues imaginables pels monjos d’un monestir que és cent metres més avall, ha de tenir per força un magnetisme especial. I encara que no sabria dir en quin moment de la llarga ascensió es traspassa la línia espai-temps que t’altera l’estat interior, ho tinc comprovat: el Mont és un altre món. Després, baixes a la plana i l’encanteri s’esvaeix. La sínia de les cabòries aviat recupera la marxa. Però quina sort saber que la llumeta segueix allà, sempre encesa, per quan hi vulguis tornar! I quin orgull, per a mi, ser-ne part!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.