Quan això escric, fa moltes hores que un accident a l’AP-7 ha implicat un turisme i un camió de porcs amb l’estampa resultant d’un llarg vehicle estès transversalment i un munt de garrins que, en obrir-se la caixa, volten per l’asfalt. La notícia s’afanya a aclarir que, per sort, conductors i passatgers no pateixen grans danys físics. Això és tot. No trobo enlloc ni un sol esment a la integritat dels animals accidentats, i no em puc creure que viatjant desfermats cap hagi sofert com a mínim una lesió de gravetat. És aquest un assumpte que es repeteix, el de menysprear-los en els sinistres, i que m’indigna força, sensible com soc a les circumstàncies del transport, de porcs sobretot, que la indústria fa anar amunt i avall. Visc en una avinguda que a l’empara del “benestar animal” és corredor de la mort adduint “ser la via més curta” a l’escorxador d’aquesta capital gironina convertida fa dècades en un “PorcAventura” que no para de créixer. A ben poca gent de per aquí li importa si per passar el nucli urbà han de recórrer més de 5 quilòmetres amb les aturades i arrencades sobtades per semàfors i passos de vianants. També es veu que tant és la il·legalitat de tenir-los esperant dins els camions al sol en ple estiu en un carrer proper a l’empresa de destí perquè al seu moll interior no hi caben. És pràctica habitual i es fa com qui no ho veu. Manoi, quin benestar! Les vegades que quatre gats hem protestat ens hem sentit dir de tot, “Si, total, han de morir igual al cap de poca estona...”. L’experiència en aquesta ciutat m’ha portat no poques reflexions, i la de la supremacia practicada pels homínids i beneïda per ciutadans i poders fàctics, n’és una. Això i els xisclets de les pobres bèsties cada vegada que el semàfor que tinc a pocs metres es posa vermell i el conductor que circulava donant alegrement gas ha de clavar el fre. De respectar el màxim a 30 no cal ni parlar-ne. Em fa mal el tema, més si considerem la magnífica tradició gastronòmica que a Catalunya hem construït al voltant d’aquests animals, i tots els moments de felicitat que ens dona. Perquè no soc vegana jo, si us ho heu pensat. Però sí respectuosa i agraïda. Per tant, no entenc que no es defensi al preu que calgui procurar-los una mort digna i que el camí per arribar-hi també ho sigui. Què es pot fer menys, si us plau!