Abans d’enregistrar la conversa, la periodista Helena Merriman preguntava a Joachim Rudolph què havia esmorzat. És la qüestió còmoda, l’acció quotidiana, el fet irrellevant que relaxa el convidat i el moment que s’aprofita per ajustar el so del micròfon. Rudolph parlava de manera assossegada, convertint l’alemany no en aquella llengua autoritària i marcial, un cop de bota, sinó en una cadència humil i càndida; una moixaina. En les pauses, Eveline, la dona de Rudolph, els portava tasses de te. Després de deixar-les sobre la taula li posava una mà a l’espatlla. Com l’escena de Breu encontre (1945) quan la mà, en un acte inesperat, s’acomiada de l’amant acollint-se, per uns segons, al final del seu coll. Eveline va ser la primera dona que va fugir del túnel 29 que Rudolph, estudiant d’enginyeria, havia ideat planejant una fugida col·lectiva. Era l’estiu del 1962 i Berlín, una ciutat dividida. Dijous, l’aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, un investigador m’explica una troballa, unes memòries d’un personatge, un antiheroi, el qual és del parer que la relació d’una persona amb els esdeveniments que canvien el món no té cap mena d’interès. Intranscendent. Com l’esmorzar, com acotxar la mà a qui la necessita. L’irrellevant, però, és el que no anirà a la paperera de la Història.