Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Cerclisme

Em guardaré prou de parlar de psicoanàlisi. Com totes les grans aportacions en l’àmbit de la ciència i l’humanisme, la psicoanàlisi s’ha convertit en un camp de batalla i una font de dogmatismes i rupturismes de tota mena.

Els qui no estem afiliats a cap tendència, en aquesta matèria, pensem que la psicoanàlisi deu ser, efectivament, una eina molt productiva per a l’exploració de l’ésser humà.

Llàstima que l’home, sovint, s’enamora tan possessivament d’una eina que acaba convertint-la en producte acabat, i així impossibilita que faci successivament nova feina. Tenim una tendència a transformar els nostres mètodes en els nostres objectius.

Aquesta voluntat de limitació ha quedat manifestada en unes emissions que France-culture ha dedicat, precisament, als psicoanalitzats, els quals han ofert en aquests programes els seus testimonis i les seves opinions. Ha estat especialment significativa la declaració d’un ciutadà que ja fa set anys que se sotmet a la psicoanàlisi i que es mostrà molt satisfet dels beneficis que n’obtenia. Endut pel seu entusiasme, arribà a confessar el següent: “És evident que, des d’ara, ja només puc comunicar-me amb psicoanalitzats; l’altra gent, realment, m’importa ben poc”.

S’ha format l’elite, doncs, dels psicos –o com vulgueu dir-ne, perquè bé haurem de trobar l’argot que sempre es crea quan un grup social es margina. El psicoanalitzat en qüestió s’ha enamorat de la seva excepcionalitat i només admet contactes amb d’altres excepcionals. S’instal·la defensivament en una minoria. Jo diria que aquest home té un problema greu i que la psicoanàlisi l’hauria d’haver dut a una obertura, i no a un tancament; a una vulgarització, i no a un elitisme, però, com deia abans, jo no sóc un psicòleg i ja hi diran la seva els professionals.

La confessió d’aquest home, però, ens afecta a tots. Tots practiquem el cerclisme, un moment o altre; tots cerquem la còmoda complicitat dels nostres. És perfectament natural, val a dir-ho, que vulguem establir lligams de pertinença a un grup, perquè la vocació de solitari total, d’independent absolut implica –si es practica amb radical coherència– l’autodestrucció. Però una cosa és formar part d’uns cercles –socials, ideològics– que ens proporcionen una base afirmativa tranquil·litzadora i una altra el cerclisme, terriblement negatiu. El psicoanalitzat de què parlàvem ha quedat encerclat, i no és només un joc de paraules.

Crec que l’Església Catòlica té raó quan col·loca com a primer pecat capital la supèrbia (sobre els altres es podria discutir molt: la ira pot ésser ètica; la peresa, creativa, etc.), perquè la supèrbia divideix la humanitat en cercles i ens fa creure que el nostre és l’únic digne, i tota la resta ignorància, error o vulgaritat. Com diu l’entrevistat per France-culture, “des d’ara només puc comunicar-me amb gent com jo”. Sentir-se satisfet d’una limitació comunicativa és l’aberració que anomenem sectarisme. El desencerclador que ens desencercli bon desencerclador –psicoanalista, polític, moralista, mestre…– serà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.