Aquest Sant Jordi em vaig regalar dos llibres que parlen de l’Avi, del nostre president Macià. La lectura de Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià (Pagès Editors, 2024), un llibre coral on la ploma d’un altre president, Quim Torra, també hi és present, em serveix per repassar els principals esdeveniments històrics travessats per la casa i la finca de la família Macià Lamarca d’ençà del segle IX fins a l’actualitat, on el lector que no la conegui podrà descobrir el profund vincle emocional que les unia amb el president. Vaig aprofitar per tornar a visitar els entorns de la finca amb el llibre sota el braç. Tal com explica l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté en el capítol 1.071 del programa En guàrdia de Catalunya Ràdio, durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat.

La casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d’Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser quarter general on encarà les activitats polítiques. Però com que els catalans som com som, tot i que la casa es tracta de l’única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, actualment està abandonada amb mitja teulada ensorrada i, sorprenentment, encara no s’ha fet efectiva la declaració com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) en la categoria de lloc històric.

El segon llibre, Macià, el president del poble. Orígens ponentins i pensament polític (Ed. Fonoll, 2024), escrit a dues mans pels doctors en història contemporània Quintí Casals i Marc Macià, ens descobreix, tal com afirmen els autors en el preàmbul, el vessant menys conegut del president. La cara més íntima, la més familiar, així com també la menys estudiada i que, al mateix temps, pretén esdevenir petjada reivindicativa: el seu lligam amb les Terres de Ponent, la voluntat de viure a la ciutat de Lleida i a Vallmanya, així com la seva implicació cultural i política a la comarca de les Garrigues, en particular a la població de les Borges Blanques, un fet gens banal de la seva biografia que sens dubte posa l’accent en la seva visió del que ell entenia com la Catalunya autèntica.

Perquè és sens dubte en la ruralitat, terra de pagesos i de comerciants, on neix el seu ideari polític. Els dos llibres, que aporten gruix a la biografia del president, desfan amb dades i documentació la lleugeresa amb la qual Enric Jardí parla dels orígens lleidatans d’en Macià en el seu llibre Francesc Macià, president de Catalunya, on, amb manca de rigor històric, la redueix gairebé a una frase: “ciutat en la qual passà alguns anys”, com si el seu accent occidental en la proclamació de la República Catalana de l’any 1931 no el delatés.