En una disputa entre dues parts, Déu, del costat de qui està? Quan dos exèrcits s’esbatussen i, a un costat i a un altre de les trinxeres, els soldats li preguen que els protegeixi de les bombes enemigues, per quina raó el bon Déu hauria de tenir més interès en uns projectils que en uns altres, si tots dos bàndols li professen la mateixa devota adoració?

La cosa es complica si el litigi es planteja a tres bandes i el mateix Déu és una de les parts implicades. Això és el que passa avui per avui a la parròquia del Sant Esperit, al barri del Baix Guinardó de Barcelona, on durant aquests primers dies de maig s’hauria de posar en marxa l’enderroc de l’església de l’Esperit Sant i la capella adjacent del Santíssim, on es du a terme la perpètua adoració, que vol dir que s’hi pot resar, i de fet s’hi resa, ininterrompudament les 24 hores del dia.

Tal com ja es va explicar fa un mes en aquest mateix espai del diari, l’Arquebisbat de Barcelona i la Universitat Blanquerna haurien de començar a executar aquests dies l’acord segons el qual el primer cedeix l’espai on hi ha la parròquia per tal que s’hi construeixi una facultat de medicina i crear així un campus de la salut per la proximitat de l’edifici de la mateixa institució docent on s’estudia infermeria, farmàcia, fisioteràpia, nutrició i diatètica. Les dues organitzacions ho volen, però els feligresos s’hi resisteixen, i heus aquí el conflicte; gent d’església enfrontada a gent d’església amb Déu com a part invocada per a la resolució de les desavinences i, a la vegada, part afectada, perquè és de casa seva que el volen desallotjar.

És evident que un jerarca de l’Església, com és el cardenal i arquebisbe Joan Josep Omella, posa sempre Déu com a llum i guia de les seves accions, i el que és innegable és que també ho fan els feligresos de l’Esperit Sant que aquests dies estan parapetats a l’interior del temple per evitar que l’excavadora faci la seva feina.

El nucli dur de la resistència es concentra a la capella del Santíssim. És un recinte rectangular, al costat de la nau central del temple, que es manté en un estat de penombra, amb dues bombetes projectant una tènue claror sobre els bancs on flota el rosari i un focus encertant de ple la sagrada forma que hi ha a l’altar resguardada dins d’una custòdia i que és objecte d’adoració.

Els feligresos que s’oposen a la demolició del temple saben que mentre ningú s’emporti la custòdia els obrers no podran treballar. Fan guàrdia les 24 hores del dia, han bloquejat la porta perquè el mossèn de la parròquia no pugui entrar per emportar-se el Santíssim i, fins i tot, planten cara als Mossos.

Del que es tracta és de guanyar temps en espera que el jutjat al qual s’ha sol·licitat la paralització de l’enderroc es pronunciï, i que ho faci també Patrimoni de la Generalitat, a qui s’ha demanat que catalogui el gran vitrall de la façana principal de l’església, fet que complicaria el procés d’enderroc. I mentre una i altra resolució no arriben, la invocació divina. ”Déu ens ajudarà”, diu convençuda una feligresa.

És a dir, tot un article per tornar al principi de la història. I Déu, de part de qui està? La mateixa feligresa ho té clar: “De part de la veritat.” I al marge de la fe, un argument carregat de raó: “Una església no és un solar, són persones.”