Dins del sobre

Tenia 20 anys quan, el 19 de novembre del 1933, les dones van poder votar per primer cop. Ho havia celebrat amb les companyes de la fàbrica, amb les amigues que es passejaven el diumenge de bracet pel pont de Pedra. No tornaria a votar fins al 1978, després d’una vida molt diferent de la que s’havia imaginat quan amb la tramuntana republicana res es podia marcir; ni els plàtans de la Devesa de Girona. I va dipositar el sobre a Sant Pere Pescador, on la platja sorrenca i les pomeres la retornaven a aquella sensació d’immortalitat que només es té als 20 anys. “He anat al consolat a votar”, m’escriu la filla, nascuda a Perpinyà però que viu a París. El 2017 es va presentar al consolat: volia votar en una terra que era també la seva. Li van dir que, el 1959, els pares havien mantingut el vincle i mai havia perdut la nacionalitat. Un vincle segellat amb el nom amb el qual la van inscriure: Marie Montserrat. I que manté quan parlem en català que sona a mel tot i l’accent afrancesat, la llengua de qui arrufa el nas, dita amb l’altivesa d’un estat. Donem per segur un dret que molts voldrien aixafat com tot el que es va aixafar el 1939. I les dones ens hauríem d’aferrar al dret a vot com qui s’aferra a les cartes d’amor. Així recorda la periodista Anna Garofalo el dia que les italianes van poder votar. És una comparació d’un romanticisme que ja no existeix ni en els contes, però és així. A dins dels sobres hi aboquem les promeses, les il·lusions, el que pensem que no es marcirà.