Deliri messiànic

La conseqüent, sòbria i republicana reacció de Pere Aragonès i Marta Rovira als resultats del 12-M contrasta amb la delirant roda de premsa d’Oriol Junqueras d’ahir. Ningú dels seus amics ni dels que han viscut aquests anys al seu redós podien fer-li veure que no es pot permetre el ridícul i la pena que va fer? Ningú podia impedir l’exhibició de deliri messiànic que ens va dedicar? Dilluns no plegava. Dimarts, sí. Dimecres s’ho tornava a pensar. Ahir va fer un Xavi i va plegar en diferit (ho deixa per al 9-J). Però anuncia un Sánchez primerenc i se n’irà de missions per tot el país perquè vol que l’aclamin al congrés de novembre. Sense el to xulesc, el plantejament recordava Rubiales en l’assemblea. Patètic. Plegarà l’endemà de les europees i se n’anirà a buscar un aval. Un aval! En política no avalen els resultats electorals? Quantes plantofades necessita per saber que no li compren l’article? Si l’hagués sentit l’àvia Neus s’hauria preguntat si hem perdut els trucs. La història electoral ha deixat brillants peces oratòries de responsables polítics rebregats que han dignificat la seva derrota. El Junqueras d’ahir deixa el sidral als altres i s’agafa sis mesos per sortir al carrer a “parlar amb la gent des d’avall” per buscar legitimació i el màxim aval. El Junqueras d’ahir és una peça oratòria que trobarà el seu forat al costat de les més brillants peces dels germans Marx, de Charles Chaplin, de Stan Laurel i Oliver Hardy i de Buster Keaton.