Guardiola contra el Tea Party

El futbol és metàfora de tantes coses, que moltes vegades arriba a fer por i tot. És una escala més petita i frívola del quefer social i polític del país, cert. No obstant això, si els comportaments en el futbol arriben a ser tan significatius de la nostra quotidianitat és perquè en ell s'hi aboquen les passions més reveladores de la condició humana i es torna un compendi de les emocions que engreixem amb les il·lusions i les misèries personals de cadascú, individuals o col·lectives.

La campanya electoral catalana ha coincidit amb la campanya del Barça-Madrid d'enguany; perquè un Barça-Madrid també requereix d'una preparació especial, ja que és un partit que comença a jugar-se moltes setmanes abans, a través de la premsa. Com els partits polítics que juguen totes les campanyes electorals en el front mediàtic. Es pot dubtar de si la part del futbol que es juga a la premsa és futbol, tant com si la política exercida en funció dels mitjans de comunicació serveix al vigor democràtic d'un país.

En el Barça-Madrid d'enguany hi ha un fet diferencial respecte dels d'anys anteriors. Hi ha més soroll mediàtic que mai. Perquè el Real Madrid té com a entrenador el portuguès José Mourinho, el qual ha basat bona part dels seus èxits esportius en una intuïció excepcional per manipular les emocions dels equips i les aficions rivals. Mourinho eleva la tensió fins fer-la insuportable. Com si no estigués segur de les seves qualitats tàctiques i necessités alterar els sentiments dels rivals, sobreexcitar-los per minvar-ne les prestacions tècniques.

En la política, la generació d'una tensió extraordinària també forma part del catàleg d'estratègies possibles. A l'Estat espanyol funciona des de fa uns quants anys. No és una estratègia aliena a la manera de fer autòctona, per bé que la versió actual es basi en la doctrina implantada als anys vuitanta del segle passat pels ideòlegs del Partit Republicà que han dut a la presidència dels Estats Units Ronald Reagan, George Bush pare i George Bush fill i, més decisiu encara, han contagiat del seu comportament i programa el Partit Demòcrata i han estat model a l'exterior. Són els antecedents del Tea Party que ha posat en escac el president Obama.

La lògica en què es fonamenta és menys barroera que la de Mourinho, però té en l'execució un punt de semblança. Allí s'ha tractat de resoldre l'equació si no pots acostar-te a l'electorat, fes que l'electorat s'acosti a tu. És a dir, havent comprovat que un desplaçament cap al centre deixa al descobert el flanc propi, la solució ha estat provocar que siguin els electors els qui abandonin el centre i es desplacin cap als extrems. La dreta és qui amb més força i més descarnadament ha practicat aquesta estratègia, però no en té el patrimoni. L'esquerra també hi ha jugat i hi juga. La conseqüència ha estat que el centre polític ha deixat de ser l'objectiu privilegiat dels partits i, per tant, el debat ha perdut en moderació i seny.

El primer pas consisteix sempre a convèncer els més pròxims i que poden estar més ben predisposats ideològicament a alinear-se en favor de la causa del bé i el mal absoluts. És el més senzill. Després toca mobilitzar-los i convertir-los en apologistes, que no és més complicat. Per això han proliferat i triomfen allà i aquí els predicadors de l'enfrontament. Hi ha temes comuns i d'altres de propis, com la llengua, però hi ha una mateixa manera de dividir el món entre bons i dolents i la mateixa manera d'afrontar l'altre com a l'enemic i el causant de tots els mals comuns i individuals.

Ja s'ha vist prou vegades que la victòria dels extrems és garantia de catàstrofe. Per això no es pot respondre a la demagògia amb més demagògia. Perquè un crit no venç un altre crit, per més amunt que s'alci. Només el silenci el pot derrotar, quan beu del treball i la fermesa. Un altre motiu per desitjar la victòria dels futbolistes de Josep Guardiola.