Catalunya, país de classe mitjana
L'Avui publicava aquest diumenge una radiografia de la societat catalana, espectre que podem disseccionar per parts. Una dada irrefutable és el nombre d'habitants, set milions i mig, amb un 16% de població immigrant. Per altra banda, podem considerar que es tracta d'una societat de classe mitjana per elements com ara la superfície dels habitatges, d'entre 60 i 89 m
Una altra qüestió quasi essencial correspon als vehicles motoritzats, vist que un 84% dels catalans disposen d'automòbil (en un 60% de primera mà), mentre que un 15% van en moto.
Quina dada grinyola en aquesta radiografia? Doncs la relativa a la renda per habitant, xifrada en 16.400 euros. És molt probable que ens trobem davant d'una errada, atès que la renda per càpita atribuïda a Espanya s'eleva a 35.000 euros. ¿Tan pobres som els catalans que fluctuem entre la renda de la República Xinesa (país emergent encara en precari) i la de Líbia? Ens manca un millor finançament, però no fins a aquest punt.
En l'aparat concernent a la identitat i reflectit en l'ús que es fa de la llegua, els resultats indiquen que l'idioma propi es troba en una situació fràgil, ja que a casa no el parlen ni la meitat de la població (48%); a la feina un 55% (probablement a les institucions públiques), i amb les amistats només un 41%. És clar que el bilingüisme s'exerceix en tots tres àmbits, sobretot amb els amics, sense que s'especifiqui, però, quina és la parla preeminent.
¿Els resultats de les recents eleccions ratifiquen aquests components de la societat catalana? Potser sí quant al perfil de classe mitjana més o menys aposentada, i potser també quant als vots que van a parar a partits de vena espanyolista.
