El valor i el preu

Hi ha una manera fàcil d'obtenir adhesions: exigir que tot sigui de franc. L'anomenada llei Sinde, contra la pirateria digital –a part de ser efectivament molt discutible–, és víctima d'aquesta trampa. Probablement intentar passar per davant dels tribunals per tancar webs és un error. Probablement la llei és millorable o es podia haver plantejat d'altres maneres però hi ha una qüestió de fons: la pirateria digital té unes dimensions colossals i molts ciutadans no la perceben com un delicte, ni tan sols com un perjudici a ningú.

Els editors, la SGAE, són tan dolents que ho justifiquen tot però ens oblidem dels creadors. Entre els arguments a favor del l'intercanvi lliure d'arxius, siguin fotografies, cançons, pel·lícules o textos, se n'empra un que és d'una demagògia flagrant: el lliure dret d'accedir als béns culturals. Aleshores es compara la pirateria de música i pel·lícules amb l'alliberament de llibres (book crossing), el préstec bibliotecari o les antigues gravacions casolanes de cintes de casset. Home! Hi ha, si més no, una diferència de volum. Un intercanvi físic individual no té res a veure amb donar accés a un arxiu a milions de persones. Exigir que el valor artístic i intel·lectual deixi de tenir preu és impossible. Mentrestant, volem idees de franc i paguem als propietaris de les xarxes de distribució per tenir connexió.