LA TRIBUNA
L'honorable diputat Laporta
Bona part de la ciutadania, i el seu electoral especialment, els agrairia molt que ell i els altres tres diputats ho fessin bé, sense estridències ni ‘friquismes'
Joan Laporta no va tenir una bona estrena com a diputat al Parlament de Catalunya, en cap de les dues sessions del debat d'investidura del candidat de CiU, Artur Mas, com a president de la Generalitat. En la seva primera intervenció va llegir el discurs que duia preparat. Algun assessor, o ell mateix, va considerar que en el torn de rèplica, sense cap paper al davant, ho havia fet un pèl millor i en la segona sessió es va estar de discursos escrits i va dir els arguments que s'havia après de memòria. Tant li fa: Mas se'l va cruspir les dues vegades en un obrir i tancar d'ulls, sense necessitat d'haver de fer cap gran esforç dialèctic.
En totes les entrevistes que li havien fet quan era president del FC Barcelona, Joan Laporta sempre havia declarat admiració i respecte per la feina dels polítics. Per això em va sobtar que irrompés amb tanta bravura i deixés tants flancs oberts. Que aniria a totes des del primer minut, ja es veia a venir i no va ser cap sorpresa. Al capdavall, ja deia que si s'havia ficat en política era per ser president de la Generalitat. Però un atac tan a pit descobert no es pot plantejar si abans no es deixen ben tancades les defenses, especialment les d'aquells flancs tan manifestament febles (quin programa té SI més enllà de la independència?) i si no es té la precaució de no cometre errors de novell (oblidar-se de la salutació protocol·lària al president de la Generalitat). Laporta es va equivocar en el plantejament i en l'execució, sigui per un excés de confiança en la seva habilitat oratòria i les seves raons polítiques, o bé sigui per haver menystingut la capacitat dels seus rivals de colpejar amb contundència i solidesa.
Un debut complicat
El portaveu de SI la va espifiar en el seu debut parlamentari i, amb tota seguretat, hi haurà hagut moltes persones que se n'hauran alegrat, els uns perquè li tenen moltes ganes, que es diu, i d'altres perquè els feia alguna mena de por i ara deuen creure que Laporta és un escumós que ha perdut tota la força en la bromera electoral i ja ha quedat esbravat del tot. Ja se sap que aquest és un país en què l'enveja mou molts cors i corseca moltes ànimes i que a fer befa del rival quan ha perdut tothom s'hi apunta. Però a mi em sembla que per al país no és pas positiu que Laporta l'espifiés. Ep!, no ho és, en primer lloc i abans que per a ningú, per a ell mateix i per als dirigents i militants del seu partit i per a tots els qui hi han dipositat moltes o poques esperances, però trobo que per al país tampoc. Per dues raons, almenys.
Primerament, pel fet de ser un nouvingut a la política, Joan Laporta pot agafar amb més credibilitat que ningú la bandera de la regeneració, que bona falta li fa al sistema. I, segonament, perquè ell i el seu grup s'han proposat evidenciar en totes i cadascuna de les seves intervencions l'esgotament i l'esterilitat de la via autonomista, podria exercir de consciència independentista del Parlament, que bona falta li fa al país també i que tampoc no li aniria gens malament al govern. Són dos eixos d'actuació d'una força notòria que Laporta i els altres tres diputats de SI tenen a la seva mà. Bona part de la ciutadania, i el seu electoral especialment, els agrairia molt que ho fessin bé, sense estridències ni friquismes.
La independència pot semblar inexorable, qüestió d'una generació a tot estirar ara que tot va més de pressa. Però no és pas veritat. Inexorable, no ho és. Si els catalans la volem, l'haurem de treballar diàriament i, algun dia, prendre'ns-la. Perquè, ara mateix, no hi ha la maduresa nacional que fa falta per fer segons quins passos. Hi pot ser més aviat que tard perquè des de les Espanyes també hi fan molt. Ara: l'independentisme ha de treballar amb rigor i intel·ligència, s'ha de carregar de raons, que vol dir deixar-se de fer el milhomes busca-raons.
