Escola pública als papers

En dèiem el Grupo i era a la Gran Via, a pocs metres de la Normal. Era l'escola de referència, modèlica, l'Annexa on els mestres anàvem a aprendre com es feia la feina ben feta. El dirigia el senyor Vidal, professor de pràctiques i de cal·ligrafia. Després Normal i Annexa van desplaçar-se a Emili Grahit, amb edifici comú, nou de trinca. Diuen que el senyor Vidal va intentar mantenir el nivell de professorat i alumnat, però que el barri de Montilivi li complicava la cosa. També diuen que va tenir una discussió amb el governador civil –que li va exigir que assumís els canvis d'alumnat encara que la qualitat de l'escola se'n ressentís–. És ben possible que el senyor Vidal morís del disgust, d'un atac de cor.

Ara l'Annexa és a les Pedreres, un xic més amunt de Vista Alegre, en un antic edifici de la Sección Femenina de Falange reconvertit. N'és director el senyor Carreras –dic senyor a l'amic, tot i que ara a les escoles ja només diuen senyor als bidells– i afronta un problema complicat. Ensenyament ha decidit que l'Annexa acabada de remodelar assumeixi un bony, una bossoga, un nyanyo. M'explico: el centre té dues línies des de P3 a sisè, i es pretén que en comenci una altra. De moment hi hauria tres P3 i s'aniria pujant. A l'escola es pregunten per què si tenen les ràtios (el nombre d'alumnes per classe) normalitzades i no hi ha una demanda que ho justifiqui. A més, ni amb les ampliacions fetes, no tenen espai per aquesta tercera línia. Temen, probablement amb raó, que augmentarà el nombre de nens que es desplacen cada dia des de llocs tan allunyats com Santa Eugènia, o vés a saber on. Cotxes amunt i avall, desconnexió amb el barri...

També es pregunten, sense obtenir resposta, com és que altres escoles més cèntriques, com el Verd, que havia tingut dues línies i ara només en té una, no acullen els infants que els volen enviar. Segur que ells tenen prou aules: les que van deixar de funcionar quan van suprimir una línia.

M'he explicat tan bé com he sabut. No és pas que pensi que l'amic Carreras –que ha encarregat als alumnes de plàstica d'en Bosch Martí un mural dedicat a la Cuba de Fidel Castro– es mori del disgust si no se l'escolten. Però poso el cas sobre la taula perquè he vist que fins i tot un diari de Barcelona li dedicava un article de pes. I ja se sap que als diaris de Barcelona només hi sortim quan passen coses grosses. En tot cas em sembla sorprenent que ara, quan s'acaba d'establir per llei l'autonomia dels centres i es potencia l'autoritat dels directors, calgui que es mobilitzin les associacions de veïns, la premsa nacional i vés a saber qui més per resoldre una senzilla qüestió organitzativa d'una escola pública.

De vegades el diàleg pot ser oli en un llum.