La crisi del socialisme català
El socialisme català està en hores baixes, sense discurs, sense lideratge i perdent bous i esquelles a cada nova contesa electoral. A les eleccions al Parlament de Catalunya del passat novembre el PSC obtenia el 18,32% dels vots i a les municipals del 22 de maig el 25,14% –en ambdós casos els pitjors resultats de tota la seva història–. La mateixa penitència patia ERC, que fa temps que ha deixat de ser el referent de l'independentisme. En suma, a les passades eleccions municipals el PSC i ERC van perdre 8,5 i 2,7 punts (ICV, 0,6), respectivament, respecte del 2007, mentre CiU i el PP incrementaven la seva representació en només 1,9 i 2,8 punts, també respectivament.
El socialisme català, en altres temps el gran referent del municipalisme, ha anat perdent força i s'ha anat esmicolant enfarfegat en una supeditació al PSOE que ha acabat passant factura. És un mal que ve de lluny però que s'ha anat accentuant a mesura que les deslleialtats del socialisme espanyol s'han fet més evidents. El rebuig al nou Estatut, la insensibilitat davant la sentència del Tribunal Constitucional, la negació del dèficit fiscal (la resistència a publicar les balances fiscals) i en infraestructures de Catalunya, les dificultats per pactar un nou sistema de finançament que després no es compleix (fons de competitivitat), el menyspreu als interessos dels ciutadans de Catalunya... s'han anat instal·lant com un fet natural en la cúpula del socialisme espanyol que mai ha entès les aspiracions d'autogovern que ja reivindicava Rafael Campalans a la dècada dels anys vint i trenta. I davant de tant menyspreu els dirigents del socialisme català miraven cap a un altre costat confiant que la fraternitat i la germanor socialista canviarien les coses.
S'equivoquen, perquè per Ferraz primer és Espanya i després el socialisme amb una retòrica federalista buida de contingut. En general, la socialdemocràcia, contràriament al que hauria de ser el seu discurs, prioritza les dinàmiques estatals a les polítiques socialistes. És per això que s'ha quedat sense discurs davant de l'actual crisi econòmica. D'altra banda, en els estats plurinacionals el fet diferencial es vist com una amenaça a la unitat de l'Estat, d'ací el rebuig profund a tota reivindicació d'autogovern i, a la pràctica, la negació del caràcter d'Estat que la Constitució atorga a la Generalitat.
En definitiva, no hi haurà regeneració socialista sense entendre que el socialisme català no pot dependre de Madrid perquè això és tant com renunciar als seus orígens (i tant se val remetre's a la Unió Socialista de Catalunya o al posterior Moviment Socialista de Catalunya). Cal un nou discurs socialista –com cal també un nou discurs republicà– capaç de ser alternativa amb independència del marc estatal –una Catalunya integrada en una Espanya plurinacional federal, la qual cosa s'ha demostrat impossible; una Catalunya independent que formi part de la UE–. En tots els casos cal un discurs socialdemòcrata que garanteixi el pacte polític i la cohesió social.
No ho tindrà fàcil el PSC per renovar-se. Ha perdut massa temps –posposar qualsevol reflexió a les municipals quan era urgent enfrontar aquestes amb un discurs renovat– i oportunitats –la darrera, no donar suport a Madrid a la proposició no de llei d'ERC que exigia no endarrerir el pagament del fons de competitivitat.
Els mínims per fer creïble la renovació són fàcils d'establir: llibertat de vot i grup propi al Parlament de Madrid; cercar el consens al Congrés i al Senat amb CiU, ERC i ICV en tot allò que afecti els ciutadans de Catalunya; suport al pacte fiscal o a mecanismes similars pròxims al concert econòmic; renovació dels dirigents; reafirmació dels trets diferencials del socialisme català...
