la CRÒNICA
Sóc prudent, però m'indigno
No he vist indignació per les retallades estatutàries, i per no poder decidir el futur
Cal ser prudent, penso. Com deia el meu avi sempre que en tenia l'oportunitat, val més que no t'emboliquis. De manera que potser no hauria de tornar a parlar dels “indignats” que acampen pacíficament a la plaça de Catalunya i fan assemblees al davant de l'ajuntament. De fet, mirant-m'ho bé, ja formen part del paisatge urbà, com els venedors de llibres vells, les parades de productes artesanals, les pageses que ofereixen els seus productes pels volts de la plaça del mercat o els captaires estratègicament plantats a les nostres cantonades, amb música o sense. Com totes aquestes presències, ens forcen a la reflexió. Potser sí que hauria de comprar les tomates directament al pagès que les conrea, segur que llegiria de gust més d'un dels llibres que puc tenir per un parell d'euros, em sentiria més bé si deixés una moneda a la funda estesa de la guitarra del captaire, probablement la mel de romaní... Plego. Senzillament penso tot això perquè és ben segur que jo mateix tinc motius per indignar-me, per sortir al carrer, per plantar una tenda a la plaça, per brandar alguna queixa amb pancarta inclosa, per fer sonar una cassola vella a cops de cullera.
I tu, amic lector, no tens les teves queixes? No podries estar indignat? Sé que sí. Però tu i jo passem amb certa timidesa entre els acampats, llegim alguna frase enginyosa, veiem les tendes plantades als jardins esquifits, i no som capaços de sumar-nos a un moviment que no acabem d'entendre. Perquè, anem al fons del problema: tot això servirà de res? Esteu segurs que hi ha una autèntica finalitat comú entre els que formen el grup dels “indignats”? He llegit amb paciència alguns dels manifestos que han penjat a la xarxa, m'he aturat uns moments per escoltar algun parlament assembleari, he seguit amb atenció diversos debats radiofònics o televisius sobre el fenomen. I sí, diuen veritats. Veritats sabudes, empipadores i denunciades. Proposen coses lògiques, però sovint contradictòries (menys impostos i més serveis), antics dilemes de temps debatuts (discuteixen els sous dels polítics, cosa que voldria dir que només fessin política els rics), demanen feina ben pagada per a tothom, pisos decents per a tothom, crèdits barats per a tothom (com si l'Estat fos un rei mag omnipotent).
No he vist enlloc que els manifestants de Girona o de Barcelona estiguin indignats per la sagnia fiscal que patim –ovelles a l'escorxador– des de tants anys. No he vist indignació per les retallades estatutàries, no he vist indignació per no poder decidir lliurement el futur. Certament, no sé si sabríem resoldre els problemes que els indignen. A mi el que més m'indigna és que el meu país no tingui el seu dret i els seus diners per provar de resoldre els problemes dels seus ciutadans indignats.
